Puyol, Messi, Guardiola, Picasso
El Barça, com a club, s'explica de moltes maneres. L'equip, també. El dels últims anys no es pot explicar sense Pep Guardiola, evidentment. Però també els diferents moments de l'equip durant la temporada es poden analitzar a partir de determinats símptomes, que a vegades poden tenir noms i cognoms. D'entrada, aquest Barça no és un equip que s'hagi de mesurar únicament a partir dels resultats. Perd molt poc, empata algunes vegades i guanya quasi sempre, però per sobre i per sota dels resultats el més fiable a vegades per mesurar-ne l'estat d'anim o la fiabilitat són les sensacions que transmet. El que s'ha de mirar és com guanya, com empata, com perd. L'empat mateix de dimecres a València té poc a veure amb l'empat anterior a Vila-real.
A València, l'heroi va ser unànimement Carles Puyol. És una gran notícia que el capità estigui en tan bona forma, que agafi el timó i condueixi l'equip endavant. Que ho continuï fent als 33 anys, després d'un any de lesió greu i que tant hi faci si juga de lateral com de central en una defensa de quatre o de tres, i que faci gols decisius encara hi afegeix mèrit. A més, encara hi ha els intangibles. La seva força, l'empenta, les ganes que hi posen no només tenen molt pes, sinó que s'encomanen als companys, que acaben donant sempre una mica més si el tenen al costat. Per tot això i potser encara per més coses, Puyol està sent fonamental en aquests moments en què l'equip té tantes baixes i, col·lectivament, no té la finor dels millors moments i a vegades li costa resoldre els partits. Però que Puyol sigui el que més destaca ha estat sempre també un símptoma que no tot està com hauria d'estar. És bo que Puyol estigui molt bé, però en condicions normals no hauria de ser el millor, si més no amb continuïtat.
El símptoma de normalitat l'establirà Messi. L'equip gira al seu voltant i quan l'argentí no està fi del tot ho nota. A vegades, per una simple qüestió de gols que acabin marcant la diferència que hi sol haver en el joc. Messi és el termòmetre per excel·lència d'aquest equip. I ara, com el temps, marca una temperatura més baixa del que seria habitual.
Mentrestant, entre la anormalitat que suposa que Puyol sigui el millor i que Messi no ho sigui, apareix l'intervencionisme de Guardiola. Atent sempre a tots els símptomes i els detalls, ha procurat en els últims partits preservar els finaments de l'equip. Mentre els solistes no marquin les diferències, és fonamental que col·lectivament es mantinguin les prioritats del joc: el joc de posició, ajuntar les línies, jugar més dins el camp del contrari, velocitat de pilota, solidaritat en la pressió. Ja ho deia Picasso: “La inspiració existeix, però t'ha d'agafar treballant.” El mateix per al Barça: que la genialitat de Messi agafi l'equip amb Puyol i treballant. Veurem avui quina obra pinta l'equip.