La història l'hem escoltat mil i una vegades. Cada vegada que l'esport català busca alguna cosa fora de l'Estat espanyol ens diuen que no potser, que s'ha de fer el que diu la llei espanyola de l'esport. Tant se val que el TAS hagi dit que una llei d'un estat només val en aquell estat. Per als espanyols, les seves lleis són com les taules de la llei. S'han se complir tant si es vol com si no es vol.

En aquest llibre, quatre teòrics de l'esport i del dret ens fan una anàlisi i evolució històrica de les lleis que ha tingut l'esport espanyol. En democràcia, durant el franquisme, en la República, en la dictadura de Primo de Rivera i en la Restauració. Algunes eren lleis que regulaven l'esport. D'altres, l'activitat física dins dels plans d'ensenyament, que hi ha hagut de tot. El treball està fet, òbviament, des del punt de vista espanyol. Tant, que quan parlen dels canvis de la transició després de la mort de Franco escriuen: “L'escassa tradició de clubs privats no contribueix a millorar l'escenari esportiu, la qual cosa fa que, finalment, l'Estat assumeixi el major pes de la planificació i el desenvolupament.” Escassa tradició de clubs privats? Els quatre autors, tots d'universitats de Madrid, no deuen saber gaire de la història esportiva a Catalunya. La societat civil esportiva no existeix.

És molt interessant l'anàlisi que fan del que diu la Constitució del 1978 sobre l'esport. Afirmen que per primer cop hi ha un reconeixement real de la importància de l'activitat esportiva, però al mateix temps diuen que el text constitucional, “en el model esportiu ha estat caut i conservador, restrictiu”.

Fins i tot en un llibre en què ens expliquen textos legals de tants períodes diferents ens deixen ben clar de què va això de l'esport: “El prestigi esportiu espanyol ha anat creixent paral·lelament al que Espanya com a nació ha anat adquirint en les últimes dècades.”