Quan fa un fred siberià la gent s'abriga. També ho acaba fent el Barça quan no li surt el sol del gol. Són temps per fer el que toca. L'hivern no és una època confortable per definició, i el Barça també passa el seu hivern de la millor manera que pot. En altres èpoques el Barça es lamentaria i es quedaria a la vora del foc. Però en l'època de Guardiola l'equip desafia el fred i surt a competir, cada dia i en totes les competicions. Amb baixes, amb cansament acumulat, però sense defugir el camí marcat. Guardiola no s'amaga rere les vaques sagrades, exerceix la seva responsabilitat i en lloc d'afegir més desgast a l'equip li dóna més aire amb noves aportacions. Ahir va patir més del compte contra la Real Sociedad, però el Barça no va guanyar només els tres punts. Més enllà de la conjuntura, va mantenir la línia d'actuació.

Que hagi guanyat tretze títols de setze és la mostra més eloqüent de la feina que ha fet Guardiola com a entrenador del Barça. Que ho ha aconseguit amb una aposta per un estil de futbol atractiu, propi i avançat al seu temps també és de domini públic i reconegut mundialment. Que ho ha fet amb molta gent de la casa a l'equip i que el flux perquè n'arribin més està ben activat també és una cosa que no passa per alt a ningú. Però segurament res de tot això no hauria estat possible i no hauria donat els resultats que ha donat si no fos per com actua aquest home en situacions complicades, de pressió, compromeses. Què vull dir? Doncs que a vegades la clau de tot plegat és en partits com el d'ahir. L'alineació que va presentar Guardiola contra la Real Sociedad diu coses menys evidents, però molt reveladores. A set punts (deu momentàniament) del Madrid, va situar a l'onze titular Dos Santos, i Tello i Cuenca junts, a més de reservar Piqué, Abidal, Xavi, Busquets, Alexis... Per no esmentar els lesionats. No era la primera vegada ni serà l'última. En les situacions en què qualsevol altre entrenador del Barça, o de qualsevol equip, la tendència natural seria l'opció més conservadora, l'aposta pels jugadors de referència, cremar totes les naus amb els titulars que sortirien de qualsevol votació popular, Guardiola opta per les solucions més atrevides, les més valentes. Les més arriscades, però sempre des d'una concepció positiva del risc. Al final, aquestes apostes com la d'ahir per jugadors menys habituals i per joves del B han estat en els últims tres anys i mig una inversió decisiva per poder guanyar els tretze títols de setze. M'atreviria a dir que tant com l'estil futbolístic, l'actitud competitiva i els jugadors de referència.

Amb més encert de cara a porteria, el partit hauria estat molt diferent. Però també és un fet que el Barça juga amb menys temprança al mig del camp i més vertigen a les dues àrees. També s'ha de buscar, doncs, la raó de la poca efectivitat en la falta de control i pausa en l'elaboració. Fins i tot en el cas de Messi, que va marcar per insistència. Ara bé, l'equip ja pot comptar amb Tello per a la causa, i també Dos Santos si cal. No és poc en temps de fred siberià.