Infructuosament, esprintant en l'última recta tocant els tambors, amb les cames enganxades al terra i l'àcid làctic brollant per les orelles. Amb el galop d'un animal ferit, descoordinat i visiblement incapacitat.

La imatge val per a moltes coses, també per retratar la vida de l'entrenador professional de bàsquet. Quan enfila cap al pavelló amb la pissarra a la maleta, el tècnic sap que cada sistema serà dibuixat des d'una precarietat laboral radical. “És més fàcil fer-ne fora un que no pas dotze.” El manament de la llei de l'esport impera des dels orígens. Quasi mai de cara, gairebé sempre disfressat. Les audiències del bàsquet són minses, però irreductibles, i si al palau d'esports hi ha 4.538 aficionats, 4.530 són entrenadors. I si a la tele n'hi ha hagut 134.000, d'espectadors, 133.990 eren també entrenadors. I de nivell superior.

El bàsquet a Europa pertany als entrenadors. Qui s'estranya que això sigui així quan els projectes a mitjà i llarg termini són lloats per ser excepcionals? Com afrontar el repte diari quan s'està a les mans dels capricis i la ignorància de directius, jugadors, periodistes i aficionats? Despullat, arriba al camp i es debat amb paios que cobren dues, tres o quatre vegades més que ell amb les úniques armes que li escauen, els seus coneixements i les seves conviccions. Si els resultats no acompanyen, el directiu li trobarà un substitut. Si els impagaments arriben, ell i els seus assistents seran els últims a cobrar. Si hi ha retallades de pressupost, ell i els seus assistents seran els primers a patir-les. No hi ha èxit més efímer que el seu, que només crea unanimitat i sempre és recordat en la derrota. El bàsquet li pertany, però el triomf no.

Xavi Pascual ho ha viscut recentment, amb les crítiques que ha rebut el seu equip per les pobres prestacions ofensives. Com pot ser que un equip amb la qualitat individual del Barça arribi amb penes i treballs als 70 punts? Als clubs petits s'ha de guanyar. Als grans, guanyar i agradar. Naturalment, a Pascual no li va fer gràcia. El Barça és en la copa, mana en l'ACB i transita ferm en l'Eurolliga. En aquests moments de la temporada, què més se li ha de demanar a l'equip blaugrana? El discurs té les arrels en l'enyorança d'aquell equip que fa un parell d'anys guanyava cada dia per aixafament, fent del bàsquet de transició una exageració. Artísticament. Enguany, però, N'Dong i Perovic han tingut problemes i Fran... què en queda de Fran Vázquez? Pete Mickeal no és el jugador d'abans de lesionar-se i l'equip ha hagut de conviure sense Navarro, amb tot el que això representa. No tant pels punts que anota, sinó per la confiança que transmet als companys. Amb tots aquests problemes, és possible jugar a la cursa? Si la defensa és innegociable, com es multipliquen els atacs i l'encert si no hi ha rotacions? I necessari? Cal per ser on s'ha de ser al mes de gener multiplicar aquell exercici irresistible en les circumstàncies actuals? I el rival, que no juguen els rivals?

Segur que a Xavi Pascual li agradaria jugar només amb atacs de deu segons. Però el tècnic del Barça ja ha guanyat i ha perdut prou per saber que això no és possible. No des d'octubre fins a juny. Sap això, i també que la temporada comença la setmana vinent, al Sant Jordi.