Només cal que el Barça flairi una final perquè es posi a to. Això no vol dir que eli­mi­nar el València hagi estat fàcil. Però sí que vol dir que Guar­di­ola i els seus juga­dors han jugat molt bé l'eli­mi­natòria. Cal­cu­lant molt bé les seves for­ces i les del rival, i tra­ient-ne el millor avan­tatge. A vega­des val més ser savi que tenir cames. On pot­ser no arri­ben les for­ces i la finor, arriba el conei­xe­ment del Barça. El fut­bol també és del que inter­preta més bé la situ­ació. Ningú millor que Guar­di­ola, que ja ha conduït l'equip a una altra final.

El Barça con­ti­nua fallant oca­si­ons clares. Però ahir va mar­car a la pri­mera que va tenir. L'ordre dels fac­tors a vega­des sí que altera el pro­ducte. Si més no en el fut­bol. En el pri­mer quart d'hora es va impo­sar la força física i l'ambició posi­ci­o­nal del València. No és la pri­mera vegada que l'equip d'Emery es planta al Camp Nou i comença a jugar a fut­bol i manté a rat­lla el Barça. A vega­des ho fa per gust, ahir com a mínim per obli­gació. El resul­tat ini­cial l'eli­mi­nava. Va arri­bar un moment que fins i tot tenia més pos­sessió de pilota, l'única ocasió clara i la sen­sació de tenir sota con­trol el Barça, que no lli­gava cap jugada amb cara i ulls i les pos­ses­si­ons li dura­ven menys que mai. Alguna cosa hi devia tenir a veure l'absència de Ser­gio Bus­quets com a punt d'equi­li­bri.

El gol al minut 15 va can­viar radi­cal­ment el pano­rama. Era la pri­mera vegada que el Barça s'acos­tava a la por­te­ria de Diego Alves. Però tam­poc no va ser cap casu­a­li­tat. Sense Bus­quets, Messi es va con­ver­tir en el ciment per ajun­tar l'equip. La pri­mera vegada que va bai­xar a bus­car la pilota a camp propi va veure l'immens buit que que­dava al seu lloc de fals davan­ter cen­tre i que el seu germà fut­bolístic Cesc havia inter­pre­tat aquell forat com una opor­tu­ni­tat. L'argentí es va trans­for­mar en Bernd Schus­ter i va enviar una pas­sada llarga que es va acom­pas­sar amb la cursa de Cesc i que va fer dub­tar Alves de si havia de sor­tir a inter­cep­tar-la. Encert més dubte, gol. Mig pel gol, mig perquè el Barça ja s'havia ajun­tat, el par­tit va pas­sar a ser seu. En el for­mat habi­tual: dins el camp del rival, amb com­bi­nació i recu­pe­ra­ci­ons ràpides de pilota. En aques­tes va tenir almenys qua­tre oca­si­ons clares davant Alves. Les va fallar totes, també com és habi­tual últi­ma­ment. L'àrbi­tre també va ser com­pla­ent amb els valen­ci­a­nis­tes quan van inten­tar atu­rar els blau­grana amb tota mena d'aga­fa­des i de fal­tes. El Barça va merèixer més gols, però el par­tit va que­dar obert a la mitja part.

Si algú no se n'havia ado­nat, el València va sor­tir emba­lat al segon temps. En el pri­mer minut el dis­cu­tit Pinto, però, va fer l'atu­rada del par­tit en un u con­tra u amb Jordi Alba. El Barça era el Barça, però hi havia par­tit. Hi va haver temps fins ni tot per a la cen­trada de Mat­hieu des de l'esquerra. Però l'encert del Barça va ser que es va negar a la pro­posta del València de con­ver­tir el par­tit en un tobo­gan d'ana­des i tor­na­des. Va renun­ciar a con­tra­cops a canvi de més con­trol. I en la pausa va tro­bar el gol de la tran­quil·litat. Tard, però a temps. I al maig, una altra final.