Només cal que el Barça flairi una final perquè es posi a to. Això no vol dir que eliminar el València hagi estat fàcil. Però sí que vol dir que Guardiola i els seus jugadors han jugat molt bé l'eliminatòria. Calculant molt bé les seves forces i les del rival, i traient-ne el millor avantatge. A vegades val més ser savi que tenir cames. On potser no arriben les forces i la finor, arriba el coneixement del Barça. El futbol també és del que interpreta més bé la situació. Ningú millor que Guardiola, que ja ha conduït l'equip a una altra final.

El Barça continua fallant ocasions clares. Però ahir va marcar a la primera que va tenir. L'ordre dels factors a vegades sí que altera el producte. Si més no en el futbol. En el primer quart d'hora es va imposar la força física i l'ambició posicional del València. No és la primera vegada que l'equip d'Emery es planta al Camp Nou i comença a jugar a futbol i manté a ratlla el Barça. A vegades ho fa per gust, ahir com a mínim per obligació. El resultat inicial l'eliminava. Va arribar un moment que fins i tot tenia més possessió de pilota, l'única ocasió clara i la sensació de tenir sota control el Barça, que no lligava cap jugada amb cara i ulls i les possessions li duraven menys que mai. Alguna cosa hi devia tenir a veure l'absència de Sergio Busquets com a punt d'equilibri.

El gol al minut 15 va canviar radicalment el panorama. Era la primera vegada que el Barça s'acostava a la porteria de Diego Alves. Però tampoc no va ser cap casualitat. Sense Busquets, Messi es va convertir en el ciment per ajuntar l'equip. La primera vegada que va baixar a buscar la pilota a camp propi va veure l'immens buit que quedava al seu lloc de fals davanter centre i que el seu germà futbolístic Cesc havia interpretat aquell forat com una oportunitat. L'argentí es va transformar en Bernd Schuster i va enviar una passada llarga que es va acompassar amb la cursa de Cesc i que va fer dubtar Alves de si havia de sortir a interceptar-la. Encert més dubte, gol. Mig pel gol, mig perquè el Barça ja s'havia ajuntat, el partit va passar a ser seu. En el format habitual: dins el camp del rival, amb combinació i recuperacions ràpides de pilota. En aquestes va tenir almenys quatre ocasions clares davant Alves. Les va fallar totes, també com és habitual últimament. L'àrbitre també va ser complaent amb els valencianistes quan van intentar aturar els blaugrana amb tota mena d'agafades i de faltes. El Barça va merèixer més gols, però el partit va quedar obert a la mitja part.

Si algú no se n'havia adonat, el València va sortir embalat al segon temps. En el primer minut el discutit Pinto, però, va fer l'aturada del partit en un u contra u amb Jordi Alba. El Barça era el Barça, però hi havia partit. Hi va haver temps fins ni tot per a la centrada de Mathieu des de l'esquerra. Però l'encert del Barça va ser que es va negar a la proposta del València de convertir el partit en un tobogan d'anades i tornades. Va renunciar a contracops a canvi de més control. I en la pausa va trobar el gol de la tranquil·litat. Tard, però a temps. I al maig, una altra final.