El Barça ha perdut (virtualment) la lliga tant ahir a Pamplona com tots els dies que no ha estat capaç de guanyar els rivals. La lliga no es perd un dia concret en un lloc concret. I no per una sola raó. Es pot discutir l'alineació que va presentar ahir Guardiola, i molts ho van fer. Però les alineacions només es discuteixen quan es perd. Mai quan es guanya. El Barça va perdre ahir sense cap dels seus millors migcampistes, però també ha solucionat molts partits amb els actors secundaris o els joves emergents. Seria tan injust com oportunista atribuir la derrota a El Sadar al mig del camp format per Mascherano, Thiago i Sergi Roberto, com culpar-ne Piqué perquè va badar més del compte o Messi perquè va estar massa desencertat. Però tot això tampoc no vol dir que Pep Guardiola no s'equivoqui mai. I tant. El més important és que, si s'analitza amb perspectiva, els seus encerts són tan superiors als seus errors que no se li pot retreure res. Perquè que ahir no juguessin ni Xavi, ni Iniesta ni Cesc de titulars, ¿és un error o és ser conseqüent amb la seva manera de gestionar la plantilla? ¿Depèn del resultat considerar-ho una cosa o l'altra? L'únic que diuen els resultats és que aquesta temporada probablement no es guanyarà la lliga. No diuen sobre res que aquest equip tingui problemes de fons. Per altra part, és natural que costi acceptar que no es guanyi tot. Tan natural com era haver de tenir molta capacitat de resignar-se quan no es guanyava quasi res.

L'equip de Guardiola continua tenint un instint especial per als partits en què es decideixen títols o contra rivals superlatius, però la lliga se li ha fet llarga des del primer desplaçament a Sant Sebastià. Allà va creure que en tenia prou amb una primera part excel·lent i ha tancat el cercle de les possibilitats reals de revalidar el títol amb un esforç inútil en la segona part d'ahir a Pamplona. Les raons són tan variades com ho és la mateixa naturalesa d'aquesta competició: sumes i restes. El desgast de tres anys de guanyar-ho quasi tot, el ritme de puntuació que marca el màxim rival, el coneixement dels rivals per plantejar-li dificultats, i també l'acumulació de decisions arbitrals en contra, que van fent un pòsit de punts perduts que llasta tant com els altres factors. No són excuses, perquè és veritat que la lliga també sol col·locar tothom més o menys al seu lloc. Però també ho és que el més i el menys marquen diferències.

El Barça no va estar bé a El Sadar. S'havia parlat més del fred, de la gespa glaçada, de les dificultats ambientals, i molt poc del futbol que feia falta per endur-se els tres punts. L'equip també va actuar amb aquests paràmetres. El seu error va ser que ja perdia per 2-0 quan va entendre de què anava el partit. De fet, des del primer gol no se sentia com si estigués perdent per 1-0, sinó a deu punts del Madrid. Les correccions al segon temps, amb Cuenca i Tello sacsejant l'equip, no van servir per remuntar, però sí per demostrar que hagués sigut possible guanyar amb aquells jugadors. Però el futbol, com molts creuen, no és una qüestió de tenir raó o no, sinó de no fer les coses només per tenir-la.