Guardiola dubta. Potser avui menys que dissabte, quan va dir que si encara no havia renovat era per una qüestió personal i abans que l'equip fes una actuació carregada de missatge contra el València. El tècnic dubta de si continuar perquè s'interroga a ell mateix. Ja ha dit per activa i per passiva que enlloc estarà més bé que aquí i que no dubta dels seus jugadors, de qui després del partit de diumenge va dir que era un privilegi ser contemporani seu. L'equip havia fet una actuació en què va evocar els millors moments passats i es va mostrar com un equip carregat de futur, i va ser Messi mateix l'encarregat de parlar sobre el camp en nom de tots i després de fer-ho a peu de gespa davant un micròfon assenyalant un cop més Guardiola com a responsable de tot i element imprescindible per a la continuïtat del projecte. El dia abans, però, Guardiola ja havia deixat clar que no dubtava dels seus jugadors, de la seva actitud i capacitat. Dubta, si de cas, d'ell mateix, de si serà capaç de tenir el poder de convicció de conduir-los cap a on cregui convenient. D'inventar noves tàctiques i estratègies. De prendre decisions que poden ser compromeses i de com respondran els afectats si es dóna el cas. Ha activat la línia de la continuïtat amb jugadors del planter, però s'haurà de fer-los lloc potser trepitjant algun ull de poll. Es tracta segurament de poder continuar sent tant exigent amb ell mateix com ho és amb els seus jugadors o amb els col·laboradors. Perquè la seva autoexigència sempre és la mateixa que té amb els altres però corregida i augmentada.

A pesar d'haver guanyat tres títols aquesta temporada, de ser a la final de copa i de lluitar a la Champions, Guardiola segurament s'interroga ell mateix per la lliga, la competició en què va dir que segurament fan tard. Però també va dir que estan a més punts de distància del líder del que han merescut. Vol saber fins a quin punt és responsabilitat seva, que l'equip hagi fallat quan no ho hauria d'haver fet, malgrat que sigui tan humanament comprensible com futbolísticament explicable. Però ell ha d'estar convençut que serà capaç de tornar a dur l'equip més enllà de “l'atzar” (i en aquest concepte s'hi inclou des de la sort fins a la vista dels àrbitres, el poder del màxim rival o l'actitud dels responsables de la competició). La lliga és la millor unitat de mesura de la capacitat de l'equip i alhora és la competició que a ell li genera més desgast en el dia a dia. A la competició esportiva s'hi afegeix el clima de confrontació permanent que prové de Madrid. I ell sempre a primera línia, i sense que la directiva hagi trobat una posició més ferma que la d'acompanyar-lo en el desgast.

Home de club fins al punt que a vegades sembla ell qui el dirigeix, en la relació amb la directiva no hi ha retrets. També ha trobat cooperació a l'hora de crear les millors condicions de treball i una convivència correcta, però no més complicitat que la que ell mateix li agrada limitar en la relació entre entrenador i directiva, ja sigui aquesta, l'anterior o qualsevol altra. Per això tampoc no apunta a la seva relació amb Rosell com a motiu per als seus dubtes. Ara bé, que no tingui retrets no vol dir que la directiva no pugui fer res per millorar el clima. Guardiola ha establert el model i ara s'ha de veure si els actuals gestors l'assumeixen com a propi i el desenvolupen amb totes les conseqüències, i no només per complaure'l a ell.

Guardiola s'exigeix sobretot a ell mateix. Sap que la feina d'entrenador del Barça és d'una altíssima exigència. Però no se'n queixa: “Ja ho sabia, que ser entrenador del Barça és molt exigent, que ser jutjat cada dia provoca un desgast. Però ho he escollit jo i només faltaria que em queixés”, va dir dissabte. Ara bé, és tan honest com quan va dir: “Haig de trobar la motivació per continuar.” La seva dedicació és tan intensa i extensa que ell no veu una manera de fer-la que sigui diferent que fins ara. Potser es tracta que algú el convenci que sí que és possible. Que el desgast es pot compartir com es pot distribuir la feina. Algú ho hauria de fer, però.

Per assumir, està assumint ara mateix que l'ambient s'enrareixi perquè ell encara no ha donat el sí. El mínim exigible, però, és que se li respecti aquesta actitud. El més còmode per a ell seria renovar per uns quants anys, i també ho va dir dissabte. Però la seva convicció interna necessita renovar-la d'any en any. Si se li celebren els títols, també se l'ha d'acceptar amb les seves necessitats personals. Es mereix que no se li busquin raons com les condicions del contracte o que se li digui que allargant la resposta pertorba l'estabilitat del club. Ell, precisament, és qui ha donat estabilitat a la institució i sempre el guia el consell d'Evarist Murtra: en cas de dubte fes el que és millor pel club. També serà així aquesta vegada. Tant en cas del sí previsible com d'un no possible.