En la història del cinema hi ha un bon grapat de bones pel·lícules sobre l'esport. En aquest diari, cada setmana se'n parla. De les bones i de les dolentes. El cinema és ficció tot i que hi hagi pel·lícules que es basen en fets reals o en fets que si no són reals ho podrien ser perfectament. L'esport és real, tot i que de vegades passin coses que semblen de ficció. Tot plegat per arribar a la conclusió, molt repetida en la història del cinema, que difícilment una pel·lícula d'esports serà millor que la realitat que cada dia veuen els nostres ulls als terrenys esportius d'arreu del món. Potser sí que en els anys cinquanta i seixanta alguna d'aquelles pel·lícules dels herois del beisbol americà oferia als espectadors imatges espectaculars que rivalitzaven amb el que es veia en aquells temps als estadis i en les precàries retransmissions televisives.

Ara no. Ara el cinema ha llançat la tovallola davant la realitat de les retransmissions que les cadenes de televisió fan dels grans esdeveniments esportius. Quins actors podrien millorar en la gran pantalla, en una ficció, el que fan realment els millors esportistes del món? Tots hem vist pel·lícules amb curses en què s'han de fer mil i un trucs d'imatges i de velocitat perquè el protagonista sigui el que realment corre més, o el que colpeja més fort, o el que fa més cistelles. Res a fer amb la realitat.

Perquè si parlem d'esport, l'espectacle només el donen els esportistes, els autèntic protagonistes. Si els efectes especials, digitals o diguem-ho com vulguem, han fet volar Superman, no cal ajudar un sòsies de Michael Jordan a fer res d'especial, perquè l'autèntic ja ho feia. I tots ho hem vist. I ho tenim a la memòria. Michael Jordan va fer d'ell mateix en una pel·lícula al costat de Buggs Bunny i no en va sortir gaire ben parat.

Aquest cap de setmana hem tingut el penúltim exemple d'esportistes imitant-se a ells mateixos, fent davant unes càmeres, de cara a la galeria, el que fan cada dia, també davant les càmeres, però de veritat. El cap de setmana de les estrelles de l'NBA és tot allò que no hauria de ser l'esport. Ni és esport ni és espectacle. I no és ni esport ni espectacle perquè li falta allò essencial perquè l'esport sigui esport i l'espectacle, espectacle. Competició, competitivitat, lluita, incertesa. Una esmaixada tota sola pot ser molt lluïda, però ho és molt més si el que la fa té un parell de tipus de la seva mateixa mida o més grans que li ho volen impedir. Quina gràcia té fer triples amb el suposat defensor al costat que sembla que digui: “Fes, fes”? L'espectacle és en cada partit de la duríssima NBA, no en el cap de setmana de les estrelles que seria, en una afortunada expressió dels companys de la secció de bàsquet, “l'hora del pati”. És ficció, com el cinema.

Diumenge al Calderón Leo Messi ens va oferir una altra mostra del que és espectacle esportiu. I ben real. No sé si Messi ha fet algun cop en els entrenaments el xut que va significar la victòria del Barça. Potser l'ha igualtat. Difícilment l'ha fet millor. I no l'ha fet millor perquè segur que hi ha jugadors que són capaços de fer aquell xut des d'aquella posició en un entrenament, com hi ha molts jugadors que fan triples des del mig del camp o des de darrere la cistella en els entrenaments. El que és gran, el que és espectacle de veritat és fer-ho en la gran competició, en el moment sublim, quan els teus companys, el teu equip, el teu entrenador, els teus aficionats ho necessiten. Ho necessiten i no els passa pel cap que es pugui fer. I un geni ho fa. Espectacle.