No servirà de res, però és necessari
A vegades cal fer coses encara que se sàpiga que no serviran de res. I a més, algunes obliguen a fer uns equilibris dialèctics colossals, però val més això que res. La pressió mediàtica i ambiental fa que el Barça no tingui ganes de parlar dels arbitratges que reben l'equip i el màxim rival, però aquesta mateixa pressió és la que fa que ahir el portaveu de la directiva hagués de comparèixer per comunicar diverses decisions en relació amb els arbitratges i els òrgans federatius que hi intervenen. Dit en el llenguatge críptic a què obliga el trampós joc semàntic que embolcalla la situació, el que va fer ahir Toni Freixa és parlar d'una qüestió de la qual no es vol parlar i quasi tothom diu que no se n'ha de parlar però que al mateix temps quasi tothom reclama a la directiva que prengui sobre aquesta qüestió una posició ferma i contundent. Si més no, reconeguem que no és fàcil. Perquè en tot cas, és més còmoda la posició, des de fora, de defensar que no s'ha de parlar (queixar-se) dels àrbitres i al mateix temps exigir una posició de fermesa per evitar que passi el que tothom veu que passa però que es demana que no se'n parli. Ho veuen com això és un embolic semàntic?
També hi ha un altre problema que hi afegeix confusió. És quan es confon el que ha de fer el club amb el que han de fer els mitjans de comunicació o els simples aficionats. Que la directiva s'imposi no queixar-se dels arbitratges (ahir Freixa va fer un esforç per separar el que significa “parlar dels àrbitres” i “queixar-se'n”, però dubto que aconseguís convèncer els més simplificadors) no comporta que els mitjans de comunicació no puguin “parlar” (en les informacions) o “queixar-se” (en les opinions) dels arbitratges. Al contrari, per a un mitja de comunicació és obligació analitzar l'arbitratge com un part més del joc. Perquè un mitjà de comunicació no és el club. Una distinció que fa angúnia haver de fer, però és que avui dia és a la professió periodística on hi ha aquesta confusió: actuar com un òrgan més del club que sigui. I aquesta barreja de papers, és clar, es transmet al públic d'aquests mitjans.
Bé, ahir el club va fer de club, i els mitjans... cadascú farà el que cregui que ha de fer. O sigui, que el que va transmetre Freixa serà transmès pels mitjans en tota la gradació possible entre allò desastrós i allò correcte. Si de cas, en l'únic que ens podem posar d'acord tots plegats és que el que demana el Barça no servirà de res. Ni el recurs per la targeta vermella a Piqué, ni la petició que el comitè de competició estigui en mans d'un jutge únic com és ara Alfredo Flórez i sigui un òrgan col·legiat, ni la demana de quins són els criteris que marquen l'actuació dels diferents comitès de la federació que presideix Ángel Villar. És més, ni la compareixença de Freixa servirà perquè ningú es posi d'acord sobre el que cal fer quan els arbitratges són escandalosament tendenciosos, com sabem vostè i jo que són.