És força probable que en el sorteig dels quarts de final de la lliga de campions no hi hagi cap equip anglès. Dependrà de si el Chelsea és capaç dimecres que ve de superar a Stamford Bridge el 3-1 que va encaixar al camp del Nàpols. Ho intentarà amb un entrenador que no és el que va començar la temporada, André Villas-Boas. Abramovitx ja no li ha donat l'última oportunitat que esperava. El magnat rus sembla que s'ha adonat que, més enllà dels resultats, Villas-Boas havia perdut el rumb del joc i el control de la plantilla. Villas-Boas no ha estat el nou Mourinho que el magnat rus esperava. Ja hi havia diferències en el punt de partida, per l'aposta futbolística més creativa de Villas-Boas. Però l'aplicació de la seva idea ha estat molt menys consistent del que tothom esperava, no només Abramovitx. Havia perdut la confiança dels veterans de la plantilla, Terry i Lampard, no va definir si el mig del camp jugava a la creativitat o a la contundència i ni Drogba ni Torres han pogut ser els jugadors que poden ser per la indefinició endèmica de l'equip. Amb tots aquests problemes per resoldre, o amb el marge de millora que se suposa que té l'equip, el fins ara ajudant de Villas-Boas, Roberto di Matteo, haurà de mirar de convertir el Chelsea en l'únic supervivent anglès en la Champions després dels vuitens de final.

Els dos equips de Manchester van protagonitzar el fracàs més sonor perquè ni tan sols van superar la fase de grups. El City, precisament, va quedar-se fora superat pel Nàpols, el rival del Chelsea, i el Bayern de Munic. No hi havia raons futbolístiques ni de recursos perquè fos així. La plantilla que dirigeix Roberto Mancini és inacabable en quantitat i en qualitat, però en la Champions també s'ha de saber competir i, a més, tenir-hi experiència. Encara que això últim no és un requisit essencial. Si no, no haurien passat als vuitens equips com l'Apoel de Nicòsia, el Basilea o el Nàpols mateix.

El Basilea, precisament, va deixar fora dels vuitens el Manchester United, juntament amb el Benfica. Va ser la sorpresa majúscula de la fase de grups. L'equip de Ferguson ha estat finalista habitual els últims anys i campió el 2008. A diferència del seu veí nou ric, però, Ferguson ha iniciat un relleu generacional a l'equip intentant no perdre competitivitat. Ho està aconseguint en la Premier League, en què l'equip és capaç de no perdre el ritme del City, però ho ha pagat car a la lliga de campions.

I dimarts va caure l'Arsenal. A la seva manera, com cantava Sinatra. Amb un partit de tornada excel·lent, però insuficient. Un 3-0 només pot ser un resultat insuficient per a un equip com el de Wenger, tan capaç de perdre 4-0 a Milà com de jugar molt bé a futbol per quedar-se finalment sempre a la riba de l'èxit. I els últims anys, una mica més lluny i tot. Sembla que ha arribat el dia que l'Arsenal ha de fer alguna cosa més que jugar bé. I potser ja serà sense Wenger.