“S'ha complert un somni i dedico el gol a la meva mare, que està volant des de l'Argentina, al meu pare, i al meu germà i la meva cunyada, que seran pares.” Aquesta va ser la dedicatòria que Messi va fer del seu primer gol amb el primer equip del Barça, l'1 de maig de 2005. Al camp, com sempre, el va celebrar dedicant-lo a la seva àvia Celia. I també pujant a collibè de Ronaldinho. “El que sempre recordaré és l'abraçada que m'ha fet Ronaldinho”, també va dir després del partit. Efectivament, la seva amistat amb el crac brasiler va ser intensa en aquells primers anys. Messi va començar a créixer a l'ombra de Ronaldinho i després sense ell ha trencat totes les barreres. Però aquesta és una altra història.

Aquell dia, Messi va sortir al camp al minut 87 substituint Eto'o, l'autor de l'únic gol que hi havia al marcador. El Barça guanyava per 1-0 l'Albacete, que havia construït un mur davant la porteria de Valbuena. L'equip estava més pendent de no arriscar-se per no perdre aquell avantatge que tant li havia costat, però el jovenet Messi només mirava a la porteria. Ronaldinho el va correspondre. El va veure, li va enviar una passada de cullera i l'argentí va marcar amb una delicada vaselina per sobre de Valbuena. L'àrbitre, però, va anul·lar el gol. (Obrir parèntesi. L'àrbitre d'aquell partit era, casualitats de la vida, Velasco Carballo, el protagonista que es va empassar tres penals a l'àrea de l'Sporting i que va expulsar Piqué, i que ja havia escatimat dos penals al Barça en el partit a Mestalla. Tancar parèntesi) En aquells pocs minuts que Messi va jugar aquell dia, ell i Ronaldinho van ser capaços de calcar la mateixa jugada: la mateixa passada, la mateixa vaselina, el mateix gol. Però aquesta segona vegada Velasco el va donar per bo. 2-0. Messi havia debutat com a golejador en el Barça i des de llavors ja n'ha fet 228.

Però poques coses essencials han canviat des de llavors. Messi continua sent un nen tossut. Ho va ser aquell primer dia, amb 17 anyets, fent el mateix gol dues vegades. Ja ho era abans, quan al seu barri de Rosario li van posar la puça com a motiu, perquè era aquell nen diminut que sempre anava amb una pilota i que no es cansava mai de jugar a futbol. Ho va continuar sent els anys que va estar al planter blaugrana. I encara ho és ara. Guardiola explica que, com els nens, moltes vegades no se sap el que li passa, i que si el veu més silenciós del compte i amb el cap jup és que li passa alguna cosa encara que no ho digui. Se li han d'interpretar els silencis. Per si de cas, sempre és millor fer-lo jugar sempre. Tossudament hi insisteix, encara que sigui calladament. Diuen que de jugar a la Play o de mirar pel·lícules assegut al sofà se n'avorreix. No de jugar a futbol. En tot cas, entre partit i partit el que li agrada més és dormir. Dorm. Juga. Continua complint aquell somni que va començar l'1 de maig del 2005. Continua sent sempre un nen tossut.