Tal com està el pati en el futbol espanyol, amb els mateixos personatges –Ángel María Villar, Victoriano Sánchez Arminio i Alfredo Flórez– manant des de fa anys i panys, em va venir al cap que estaria bé rellegir el que deia aquell martell d'heretges anomenat José María García durant els primers anys de la transició espanyola, tant política com esportiva. I l'esportiva va trigar molt més a fer-se. L'any 1978, José María García va editar el llibre que ens ocupa avui: La corrupción en el deporte español.

Encara que en el títol parli d'esport, en Butanito va dedicar la majoria de l'espai a parlar de futbol. També hi ha lloc per a la boxa i l'atletisme, però la majoria de l'espai el dedica a parlar de futbol. I parlar vol dir parlar, perquè encara que ens referim a una obra impresa, García escrivia tal com parlava. Llegir aquest llibre és com retrocedir en el temps i escoltar-lo en els programes de la mitjanit. Les seves expressions característiques, els seus personatges favorits... tots hi són. Només a l'índex apareixen expressions com ara “burrocracia”, “caciquismo”, “fraude”, “timo”, “chollo”, “dictadura”, “golfada” i “maletas viajeras”.

Alguns dels textos són fets per al llibre, però la majoria són articles publicats en diaris o revistes o, simplement, discursos fets a mitjanit a través de les ones hertzianes.

És un llibre difícil de llegir, que demana una bona dosi de concentració per no perdre't. I, malgrat això, hi ha vegades, tot i que tinguis una certa edat, que no acabes de saber de què parla –el llibre és del 1978, no ho oblidem–. Potser el millor de tot és la dedicatòria. El dedica al seu fill: “A José María García Fraile, esperant que pugui conèixer aquests directius en els quals el seu pare somia.” Si tenim present les seves esporàdiques aparicions en els mitjans, en Butanito encara no ha trobat aquests directius.