Tot continua igual. A vegades el més senzill dels tòpics defineix la situació. Tot continua igual, doncs. En el sentit més ampli de l'expressió. Es manté la distància de deu punts entre el Madrid i el Barça. I, com és costum, amb els dos equips guanyant. A la seva manera, perquè tot continuï igual. L'equip de Mourinho, amb inestimables ajudes arbitrals. L'equip de Guardiola, produint futbol en quantitats de sobres per establir una diferència suficient en el marcador. Per continuar igual, continua també l'obsessió de Mourinho amb Guardiola, a qui interpel·la dia sí dia també, l'hi preguntin o no, i com ho fan els acomplexats, sense citar-ne el nom. Com ho feia Núñez quan parlava de “l'equip que va de blanc i deu trenta mil milions” o com feia Daniel Sánchez-Llibre esmentant “l'altre equip de la ciutat”. Mourinho també es retrata quan totes li ponen, igual com quan anava segon a la lliga. Abans menyspreava i faltava al respecte a tothom; ara felicita el rival, saluda els àrbitres, es defineix com a imperfecte. Les dues cares del mateix desequilibri. L'únic que canvia són els resultats del seu equip a la lliga.

Això ens porta també a una altra situació que persisteix, l'actitud d'Ángel María Villar. No s'espera que el president de la federació espanyola faci el pas endavant que li demanava Guardiola ara que es més que insinua que la competició pot estar adulterada en origen. Villar només surt de la cova per fer-se les fotos que més l'interessen i posar-se la paraula “flúmbol” a la boca, vés a saber si expressant la distorsió acumulada en els seus vint-i-tants anys al càrrec. També continuen algunes patologies congènites del Barça. Periòdicament surt el Godall de torn per alimentar aquest cercle viciós que Guardiola tant s'ha esforçat a trencar. Però surt el Godall de torn a fer-se el patriota blaugrana (la disfressa per disparar contra la directiva de torn) i no s'adona que l'únic que fa és embrutar les meravelloses conquestes de l'equip de Rijkaard i donar arguments als que volen tacar les de l'equip de Guardiola. Tot això cap en 10 punts.

Continua jugant bé el Barça. Donant bones sensacions. Pensant en futbol, que és quan és més ell mateix. És el que ha aconseguit Guardiola amb la seva gestió dins i fora del camp. Treure l'equip de la confusió pels arbitratges, per la xerrameca, per les excuses que el desvien del més important. El Barça torna a jugar a futbol, i prou. Comença amb el plantejament de Guardiola i acaba amb la capacitat d'influència de Messi. El tècnic va disposar ahir un 3-4-3, el millor estímul perquè l'equip no es distragués. I per tenir molta possessió de pilota per evitar saber de què podria haver dotat Álvaro Cervera el Racing. Es va jugar dins el camp del Racing. Hi va haver poca brillantor i poques jugades clares per culpa de la gespa i de la densitat de població a l'àrea del Racing. El Racing no va rematar. Sí que ho van fer els blaugrana, però malament: Cuenca, Pedro, Iniesta, fins i tot Messi. L'argentí, però, no perdona sempre. La novetat va ser que va marcar de penal. Que l'àrbitre va xiular un penal a favor del Barça. La quota de la segona volta.