Claudio Ranieri ha estat poc temps a l'atur, però els equips que ha dirigit quasi mai s'han posat en marxa. I no és que no hi hagi ja una bona perspectiva de temps per valorar la seva carrera, ja que va començar a despuntar com a entrenador a principi dels anys noranta. I no és tampoc que en el seu currículum no hi figurin destinacions de prestigi. L'última és l'Inter de Milà, que dimarts va caure eliminat de la lliga de campions per l'Olympique de Marsella, un equip que en l'actualitat tampoc no és cap prodigi, tot i que Didier Deschamps ha estat capaç de conduir-lo entre els vuit millors equips d'Europa, a pesar de no saber sortir de la mediocritat en el campionat francès.

Però parlàvem de Ranieri. Després de l'eliminació no va trobar explicacions gaire més mediocres que el reiteratiu “el futbol és així”. “El partit ha estat un reflex de la nostra temporada. A Marsella vam ser millors i vam desaprofitar dues o tres ocasions de gol. En cent vuitanta minuts només els hem deixat xutar tres vegades a porteria, però només els equips que marquen gols són els que guanyen en el futbol. Felicitats al Marsella. Això és futbol i hem d'acceptar l'eliminació. De moment no podem fer gaire més en el terreny de joc.” Ben pensat, però, potser aquesta definició que fa del que ha passat en l'eliminatòria no només explica bé de què està fet el seu equip, sinó la seva carrera com a entrenador. Parlar-ne després que el seu equip ha quedat eliminat pot semblar que és fer llenya de l'arbre caigut, i potser ho és. Però que l'Inter hagi quedat eliminat ara o hi hagués quedat més tard no em fa variar el punt de vista que sempre he tingut de Ranieri com a entrenador. Ja m'agradaria haver pogut fer la crònica d'un progrés en el joc i el rendiment dels seus equips. Però la realitat és la que és. I no són només els títols que ha aconseguit o no. Puntualment, ha aconseguit espavilar equips en emergents, perquè la seva fórmula es limita a treballar la seguretat defensiva i a fer sortir l'equip controladament al contraatac. Una fórmula senzilla per a moments d'indefinició. Però més enllà els seus equips no evolucionen. Més aviat al contrari. Van perdent la tensió que podrien tenir al principi i esdevenen plans. L'ambició que transmet Ranieri és sempre tan limitada que acaba tenint l'efecte contrari.

Per això a l'Inter li passa el que li va passar contra el Marsella. Va encaixar els gols que l'han deixat fora al final. Perquè la falta d'atreviment i d'ambició de Ranieri va deixar la porta oberta. Així va ser en l'últim partit, així ha estat en tota la seva carrera. El més estrany de tot, des del meu parer, evidentment, és el prestigi que ha tingut en la classe mitjana-alta en tres de les lligues més importants d'Europa. En l'espanyola (València i Atlético), en l'anglesa (Chelsea) i en la italiana (Juventus, Roma, Inter). “No es necessita una revolució a l'Inter, sí una reestructuració”, va dir dimarts. Potser començarà per ell.