El camí de la Barcelona olímpica
Estem en un any olímpic i a més aquest estiu farà 20 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. No sé si la crisi que vivim impedirà que el mercat s'ompli de productes que ens expliquin les meravelles de l'olimpisme en general i dels Jocs que es van fer a Barcelona en particular. De llibres sobre olimpisme i sobre els Jocs de Barcelona ja se n'han fet uns quants i alguns els anirem repassant en les properes setmanes.
Comencen amb un quan s'acaba quan Joan Antoni Samaranch va dir allò de “Barsalona”. La realidad de un sueño de Jordi Mercader, editat el 1987, és la crònica de la cursa de Barcelona cap a la nominació olímpica. Potser ara es podria fer un altre llibre que ens expliqués el mateix, però mai seria igual. El d'ara estaria influenciat pel que va passar del 1986 al 1992 i, especialment, pels quinze dies de glòria que es van viure a la capital catalana. El llibre de Mercader ens parla de com Barcelona va arribar a fer realitat el somni de ser olímpica. El somni olímpic és una altra història.
Jordi Mercader va seguir tot el procés de la candidatura de Barcelona des del diari El País. La seva és una crònica serena i gens apassionada que tot llegint-la fa l'efecte que no se l'han llegit gaires dels que ens acostumen a explicar el que ens expliquen sobre com va aconseguir Barcelona la nominació olímpica i el suport que va tenir dels poders de l'Estat, tant polítics com esportius.
El camí de Barcelona cap a aquell dia del mes de d'octubre del 1986 a Lausana no va ser un camí de flors i violes. Tot i estar sota la tutela de Samaranch, la candidatura i la feina van ser bones. Mercader diu que estava escrit que Barcelona aconseguiria els Jocs del 1992 i també que a Samaranch no li va fer falta comprometre el seu crèdit personalment, perquè ja va tenir gent que li va fer la feina. I el somni olímpic de Barcelona es va complir.