Un dia quasi normal
El dia d'ahir transcorria amb normalitat. Parlo de l'àmbit esportiu. Era un dia tan normal que ni tan sols havia faltat l'estirabot de torn per tensar l'ambient al voltant del Barça. Dic estirabot potser perquè tinc els bioritmes més aviat baixos i perquè miro d'evitar el llenguatge bèl·lic, però si fos rigorós en diria d'una altra manera. Seré rigorós, va. Però, això sí, hauré de ser una mica bèl·lic: el que hi va haver va ser un a altra andanada en la guerra civil en què des de Madrid han convertit la rivalitat entre el Real Madrid i el Barça. Va ser una piulada de Pedro J. Ramírez, director d'El Mundo del siglo XXI. Tal qual en versió original: “Es inaudito que se de por hecho que en la final de Copa se injuriará masivamente al Rey ¿No debería suspenderse en ese caso el partido?” Doncs sí, home. I detenir prèviament les desenes de milers de sospitosos i els seus còmplices i declarar l'estat d'alerta a Catalunya i el País Basc. Ah, i excloure el Barça i l'Athletic de totes les competicions, no fos cas que també les guanyessin.
Res d'extraordinari. El pa de cada dia. Però de sobte va saltar notícia que no esperàvem. Ni desitjàvem. Éric Abidal s'haurà de sotmetre a un trasplantament de fetge, un any després de l'anunci que hi tenia un tumor i d'haver estar operat pocs dies després. De seguida les xarxes socials es van omplir de missatges de suport i ànim al jugador del Barça. I entre tota la gent de bon cor, evidentment no hi van faltar els que insulten el Barça dia sí dia també, que escampen difamacions contra el club blaugrana i que creen l'ambient de tensió permanent. Sense escrúpols, com sempre, com volent treure importància a la confrontació que fomenten, com si el seu guerracivilisme fos un joc i la malaltia d'Abidal fos l'únic que és real. Aquesta vegada potser no sortirà el desgraciat de torn que ara fa un any va gosar dir sense cap fonament i amb ànim de fer mal que el tumor del jugador francès estava relacionat amb el dopatge de què s'havia acusat el Barça des d'un programa de la COPE poc abans. Però sí que ja han sortit els que diuen que la salut està per sobre de les rivalitats i que el més important és que Abidal es recuperi, i bla, bla, bla... És clar que el més important és la salut d'Abidal. No cal que vinguin ells a dir-nos-ho. Si de cas, el que haurien d'aprendre és que el seu esperit de confrontació quotidià també és perjudicial. Ja ho ha dit Pep Guardiola més d'una vegada: “Algun dia prendrem mal.”
Així va transcórrer el dia, amb el gir que havia fet quan es va saber la malaltia d'Abidal. I el dia d'avui potser ens sorprendrà amb un nou enfrontament entre el Barça i el Madrid a la lliga de campions. O immediat i projectat en les semifinals o la final. I ja hi tornarem a ser. El Barça no espera rival en els quarts. El que l'espera és la intensificació del guerracivilisme o sis possibles enfrontaments futbolístics. Mentrestant, això sí, tothom amb Abidal. Sense distincions.