El Camp Nou va honorar ahir amb un minut de silenci un dels jugadors més importants de la seva història. Estanislau Basora, un dels últims mites vivents del barcelonisme i integrant del Barça de les cinc copes, a més, serà enterrat avui a Barcelona, tot i que feia anys que vivia a Las Palmas de Gran Canaria per raons familiars. No va ser casualitat que quedés immortalitzat gràcies a la cançó Temps era temps de Joan Manuel Serrat: “Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón”. Aquella era la davantera d'un equip que va deixar petjada en la història del club. Un equip, com el d'ara, ple de jugadors de casa. Aquesta i l'estima de la gent són les coses que connecten aquell equip amb l'actual, a part del futbol exquisit.

Per edat, jo no vaig veure jugar aquell equip, però sí que me n'han arribat les gestes i els detalls com es transmetien en l'època en què la televisió no era a tots els partits. Només hi havia dues vies possibles: llegir el que se'n va escriure i, sobretot, sentir els nostres pares explicar els partits en què els van veure. Sabem per ells que Basora va ser un extrem hàbil, bon driblador i que durant anys va servir desenes de centrades que César, Kubala i altres van aprofitar per atipar-se de marcar gols. Ell també en feia, i una vegada jugant amb la selecció espanyola es va guanyar el sobrenom de Monstre de Colombes quan va fer tres gols en menys d'un quart d'hora al porter de la selecció francesa. Però Basora també es va distingir pel seu carisma i per guanyar-se una merescuda fama de bona persona. Jordi Finestres, autor d'una biografia seva, el va arribar a anomenar “el mites de les Cinc Copes”, pel seu valor com a jugador però també per les seves qualitats com a persona.

Ja he dit que no el vaig pode veure jugar, però sí que vaig tenir la sort de compartir l'acte en què l'Agrupació Barça Jugadors, els veterans del club, el va homenatjar el 2 de desembre passat, abans del sopar de Nadal. Basora va rebre l'escut d'or de l'Agrupació de mans del president Sandro Rosell i de Ramon Alfonseda, president de l'agrupació, i va dirigir unes breus paraules als assistents. Breus però altament emotives. “El Barça és el millor que m'ha passat a la vida. Haver pogut jugar en aquest club i tot el que això significa”, va dir amb veu ferma tot i l'emoció. A prop d'ell hi havia un excompany seu, Josep Seguer, que amb 87 anys era dos anys més gran i que assentia a les paraules de Basora. Amb llàgrimes als ulls, Basora va agrair amb generositat aquella distinció: “El que haig d'estar agraït al Barça sóc jo.” L'ovació va ser de les que no s'obliden. Però ell, amb els cabells rojos ben clenxinats, encara va dir: “No puc veure l'equip d'ara a l'estadi perquè visc a les Canàries i l'haig de veure per televisió, però també ploro d'alegria quan els veig jugar tan bé.” A més d'un ens van caure les llàgrimes aquella nit, i ens ha tornat a passar aquests últims dies. Fins sempre, Basora.