El Camp Nou va hono­rar ahir amb un minut de silenci un dels juga­dors més impor­tants de la seva història. Esta­nis­lau Basora, un dels últims mites vivents del bar­ce­lo­nisme i inte­grant del Barça de les cinc copes, a més, serà enter­rat avui a Bar­ce­lona, tot i que feia anys que vivia a Las Pal­mas de Gran Cana­ria per raons fami­li­ars. No va ser casu­a­li­tat que quedés immor­ta­lit­zat gràcies a la cançó Temps era temps de Joan Manuel Ser­rat: “Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón”. Aque­lla era la davan­tera d'un equip que va dei­xar pet­jada en la història del club. Un equip, com el d'ara, ple de juga­dors de casa. Aquesta i l'estima de la gent són les coses que con­nec­ten aquell equip amb l'actual, a part del fut­bol exqui­sit.

Per edat, jo no vaig veure jugar aquell equip, però sí que me n'han arri­bat les ges­tes i els detalls com es trans­me­tien en l'època en què la tele­visió no era a tots els par­tits. Només hi havia dues vies pos­si­bles: lle­gir el que se'n va escriure i, sobre­tot, sen­tir els nos­tres pares expli­car els par­tits en què els van veure. Sabem per ells que Basora va ser un extrem hàbil, bon dri­bla­dor i que durant anys va ser­vir dese­nes de cen­tra­des que César, Kubala i altres van apro­fi­tar per ati­par-se de mar­car gols. Ell també en feia, i una vegada jugant amb la selecció espa­nyola es va gua­nyar el sobre­nom de Mons­tre de Colom­bes quan va fer tres gols en menys d'un quart d'hora al por­ter de la selecció fran­cesa. Però Basora també es va dis­tin­gir pel seu carisma i per gua­nyar-se una meres­cuda fama de bona per­sona. Jordi Fines­tres, autor d'una bio­gra­fia seva, el va arri­bar a ano­me­nar “el mites de les Cinc Copes”, pel seu valor com a juga­dor però també per les seves qua­li­tats com a per­sona.

Ja he dit que no el vaig pode veure jugar, però sí que vaig tenir la sort de com­par­tir l'acte en què l'Agru­pació Barça Juga­dors, els vete­rans del club, el va home­nat­jar el 2 de desem­bre pas­sat, abans del sopar de Nadal. Basora va rebre l'escut d'or de l'Agru­pació de mans del pre­si­dent San­dro Rosell i de Ramon Alfon­seda, pre­si­dent de l'agru­pació, i va diri­gir unes breus parau­les als assis­tents. Breus però alta­ment emo­ti­ves. “El Barça és el millor que m'ha pas­sat a la vida. Haver pogut jugar en aquest club i tot el que això sig­ni­fica”, va dir amb veu ferma tot i l'emoció. A prop d'ell hi havia un excom­pany seu, Josep Seguer, que amb 87 anys era dos anys més gran i que assen­tia a les parau­les de Basora. Amb llàgri­mes als ulls, Basora va agrair amb gene­ro­si­tat aque­lla dis­tinció: “El que haig d'estar agraït al Barça sóc jo.” L'ovació va ser de les que no s'obli­den. Però ell, amb els cabells rojos ben clen­xi­nats, encara va dir: “No puc veure l'equip d'ara a l'estadi perquè visc a les Canàries i l'haig de veure per tele­visió, però també ploro d'ale­gria quan els veig jugar tan bé.” A més d'un ens van caure les llàgri­mes aque­lla nit, i ens ha tor­nat a pas­sar aquests últims dies. Fins sem­pre, Basora.