És el que té la primavera. Que es passa d'un sol radiant a un xàfec només per l'efecte d'un cop de vent. La primavera l'havia dut el Barça. Feia dies que l'anunciava. I la va instaurar només de començar el partit contra el Granada. Però el temps és incontrolable, sobretot si es deixa d'exercir el control necessari, que és el que va fer el Barça després del 2-0. S'havia homenatjat Basora, el públic va exhibir pancartes d'ànim a Abidal i els jugadors van dur una samarreta de suport a Frabrice Muamba. Va començar el partit i el Barça es va mostrar devastador en el joc i en la rematada, i al minut 16 ja va poder celebrar el gol de Messi que igualava els 232 de César. Tota la feina semblava feta. L'hivern ja era fora. Havia arribat la primavera. S'havia acabat l'anticicló persistent, els dies invariables de victòries del Madrid per la via futbolística o l'arbitral. El Barça havia instaurat la meteorologia variable, havia deixat enrere el seu hivern dur i costós. Tornava a ser aquell equip que transmet la sensació que és capaç de tot. Sí, de tot. Sí, la lliga també. Perquè tot el que pot fer per guanyar-la després d'haver quedat situat a deu punts del líder ja ho està fent. Guanyar i intimidar. Jugar bé, molt bé, i mostrar-se invulnerable. El Barça i el seu entorn ja fa dies que no s'interroguen sobre què està passant. I tothom dóna voltes a l'actitud de Guardiola de dir que la lliga està perduda. El que està passant comença a contradir el que diu Guardiola, però si està passant és també perquè Guardiola ho ha propiciat. El tècnic ha aconseguit que els jugadors no s'obsedeixin amb la remuntada. Només a guanyar el partit següent. Ell ja té distret l'entorn propi i el forà amb les seves manifestacions derrotistes. “Seria un rotllo que la gent pensés com jo”, diu. Sí, però sap que la gent només ha de veure l'equip i ja no pensarà el que ell diu que pensa. Tot estava en ordre en els primers vint minuts de partit.

La gent veia que l'equip transmetia la sensació que és capaç de tot. Sí, però no si es posa a jeure a la palla. Ahir semblava que li sobrarien tres quartes parts del partit. A Sevilla li va costar tancar el partit amb gols, però no amb joc. Ahir va posar molt aviat la distància de seguretat. Però era mínima. Després del 2-0 l'equip va baixar la intensitat, i la primavera, diguem-ne primavera, va fer de les seves. Els canvis que Guardiola havia introduït a l'onze inicial no s'havien notat. Es va notar la distensió col·lectiva. I el Granada va empatar. Tocava tornar a demostrar que el Barça és capaç de tot. Però aquesta vegada tornant a desfer l'empat. El Barça no va tardar gaire a evidenciar que el principal rival d'ahir no era el Granada, sinó ell mateix. Messi va tornar a fer la feina quotidiana al mateix temps que fa història. Es va convertir en l'home del temps, en el sentit més ampli. Meteorològic i històric. Després, l'equip es va tornar a recrear, amb Tello i altra vegada Messi. Enmig d'un dia de primavera, amb sol, vent, fresca i pluja. El Barça pot amb tot, però també sap ha d'evitar afavorir les inclemències. Almenys les pròpies.