L'home que apa­reix entre Joan Antoni Sama­ranch i Jac­ques Rogge, els dos últims pre­si­dents del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal (COI), en la foto que acom­pa­nya aquest arti­cle és el mexicà Mario Vázquez Raña, que la set­mana pas­sada va posar fi a una tra­jectòria de més de 40 anys en els àmbits direc­tius de l'esport. Vázquez Raña havia de ple­gar del COI a final d'aquest any en vir­tut de la regla que obliga els mem­bres del COI a mar­xar quan com­plei­xen els 80 anys. Vázquez Raña va entrar en el Comitè Olímpic de Mèxic el 1972 i el 1974 ja el pre­si­dia. El 1979 va entrar en el COI i des del 2000 era mem­bre de la comissió exe­cu­tiva d'aquest orga­nisme. També des del 1979 era el pre­si­dent de l'Asso­ci­ació de Comitès Olímpics Naci­o­nals (ACNO) i des del 1975 de l'Asso­ci­ació d'Esports Pana­me­ri­cans.

Una llarga tra­jectòria digna de Sama­ranch, que va con­ver­tir el mexicà en un dels homes més pode­ro­sos de l'esport mun­dial. A més, a diferència de Sama­ranch i de Rogge, Vázquez Raña és mul­ti­mi­li­o­nari gràcies als seus nego­cis en el sec­tor edi­to­rial. També va ser pro­pi­e­tari de l'agència de notícies Uni­ted Press Inter­na­ti­o­nal (UPI), del 1985 al 1988. Tot un poder fàctic, vaja, que ara ha de ple­gar per culpa de l'edat i que ha avançat el dia perquè, de cop, ha des­co­bert que en el COI hi havia mala gent que es bara­llava per ocu­par el seu lloc. “Puc dir que en el COI, com en molts altres llocs, hi ha escurçons. Sa excel·lència el xeic Ahmad el Fahad al Sabah i el senyor Patrick Hickey són capaços de qual­se­vol cosa, per il·legal que sigui, per acon­se­guir els seus objec­tius”, va dir Vázquez Raña en una entre­vista la set­mana pas­sada. Les dues per­so­nes a què es refe­reix eren els can­di­dats a suc­ceir-lo a l'ACNO, càrrec que al final va ser per al xeic.

Vázquez Raña és un direc­tiu d'aquells que es pen­sen que només ells estan capa­ci­tats per ocu­par un càrrec. No em puc creure que durant 33 anys hagi estat ree­le­git una vegada i una altra a l'ACNO amb una nete­dat a prova de bomba i que ara que ha de ple­gar, llança merda als que el volen, amb tot el dret del món, a suc­ceir-lo. Pot­ser el mexicà es pen­sava que ell seria tan vita­lici en el COI com el seu pro­tec­tor, Sama­ranch, a qui dei­xava els avi­ons amb què el bar­ce­loní va fer més viat­ges arreu del món que el papa Woy­tila. Doncs no, tot s'acaba i ningú és impres­cin­di­ble. I si ara ha des­co­bert que en el COI hi ha xoriços, que hagués estat una mica més atent tots aquests anys.

En l'entre­vista a què feia referència, Vázquez Raña va dei­xar anar una frase que si se la creu, és que mal­grat estar tant de temps manant en l'esport no s'ha ado­nat d'en quin món viu: “El dia que en l'esport es per­meti que pre­val­gui la des­lle­ial­tat i la manca d'ètica i de prin­ci­pis, s'esta­ran sepul­tant els ide­als i els valors que han sus­ten­tat el reco­nei­xe­ment i el pres­tigi inter­na­ci­o­nal que té avui.” De què parla el senyor Vázquez Raña? Si el que és estrany és que hi hagi lle­ial­tat i ètica en l'esport pro­fes­si­o­nal. I no parlo només del fut­bol. Quan hi ha diners en joc, no s'hi valen ni valors ni ide­als. El reco­nei­xe­ment i el pres­tigi inter­na­ci­o­nal que té l'esport és el que li donen els espor­tis­tes hiper­pro­fes­si­o­nals i els esde­ve­ni­ments que mouen milers de mili­ons, no el que prac­ti­quen espor­tis­tes que mal­vi­uen per sobre­viure o milers de per­so­nes anònimes. Perquè els Jocs ja no són allò que va crear el baró de Cou­ber­tin, sinó el prin­ci­pal esde­ve­ni­ment de l'esport pro­fes­si­o­nal.