L'home que apareix entre Joan Antoni Samaranch i Jacques Rogge, els dos últims presidents del Comitè Olímpic Internacional (COI), en la foto que acompanya aquest article és el mexicà Mario Vázquez Raña, que la setmana passada va posar fi a una trajectòria de més de 40 anys en els àmbits directius de l'esport. Vázquez Raña havia de plegar del COI a final d'aquest any en virtut de la regla que obliga els membres del COI a marxar quan compleixen els 80 anys. Vázquez Raña va entrar en el Comitè Olímpic de Mèxic el 1972 i el 1974 ja el presidia. El 1979 va entrar en el COI i des del 2000 era membre de la comissió executiva d'aquest organisme. També des del 1979 era el president de l'Associació de Comitès Olímpics Nacionals (ACNO) i des del 1975 de l'Associació d'Esports Panamericans.

Una llarga trajectòria digna de Samaranch, que va convertir el mexicà en un dels homes més poderosos de l'esport mundial. A més, a diferència de Samaranch i de Rogge, Vázquez Raña és multimilionari gràcies als seus negocis en el sector editorial. També va ser propietari de l'agència de notícies United Press International (UPI), del 1985 al 1988. Tot un poder fàctic, vaja, que ara ha de plegar per culpa de l'edat i que ha avançat el dia perquè, de cop, ha descobert que en el COI hi havia mala gent que es barallava per ocupar el seu lloc. “Puc dir que en el COI, com en molts altres llocs, hi ha escurçons. Sa excel·lència el xeic Ahmad el Fahad al Sabah i el senyor Patrick Hickey són capaços de qualsevol cosa, per il·legal que sigui, per aconseguir els seus objectius”, va dir Vázquez Raña en una entrevista la setmana passada. Les dues persones a què es refereix eren els candidats a succeir-lo a l'ACNO, càrrec que al final va ser per al xeic.

Vázquez Raña és un directiu d'aquells que es pensen que només ells estan capacitats per ocupar un càrrec. No em puc creure que durant 33 anys hagi estat reelegit una vegada i una altra a l'ACNO amb una netedat a prova de bomba i que ara que ha de plegar, llança merda als que el volen, amb tot el dret del món, a succeir-lo. Potser el mexicà es pensava que ell seria tan vitalici en el COI com el seu protector, Samaranch, a qui deixava els avions amb què el barceloní va fer més viatges arreu del món que el papa Woytila. Doncs no, tot s'acaba i ningú és imprescindible. I si ara ha descobert que en el COI hi ha xoriços, que hagués estat una mica més atent tots aquests anys.

En l'entrevista a què feia referència, Vázquez Raña va deixar anar una frase que si se la creu, és que malgrat estar tant de temps manant en l'esport no s'ha adonat d'en quin món viu: “El dia que en l'esport es permeti que prevalgui la deslleialtat i la manca d'ètica i de principis, s'estaran sepultant els ideals i els valors que han sustentat el reconeixement i el prestigi internacional que té avui.” De què parla el senyor Vázquez Raña? Si el que és estrany és que hi hagi lleialtat i ètica en l'esport professional. I no parlo només del futbol. Quan hi ha diners en joc, no s'hi valen ni valors ni ideals. El reconeixement i el prestigi internacional que té l'esport és el que li donen els esportistes hiperprofessionals i els esdeveniments que mouen milers de milions, no el que practiquen esportistes que malviuen per sobreviure o milers de persones anònimes. Perquè els Jocs ja no són allò que va crear el baró de Coubertin, sinó el principal esdeveniment de l'esport professional.