Dissabte passat, quan el Barça es disposava a sortir a la gespa de Son Moix per jugar contra el Mallorca, probablement Pep Guardiola tenia un record al cap. El mateix dia, 24 de març, de feia deu anys, tornava a jugar a futbol després d'haver estat suspès per dopatge durant quatre mesos. Aquell dia a l'estadi Mario Rigamonti de Brescia Guardiola va lluir el braçalet de capità per desig dels seus companys i per la megafonia de l'estadi se li va donar la benvinguda i tot l'estadi va corejar el seu nom: “Guardiola! Guardiola!” Expliquen les cròniques que el capità aquell dia va jugar molt bé i va conduir el seu equip a una victòria clara contra el Perusa (3-0). Els tres gols els va marcar el davanter Toni, però al final del partit va declarar que ell no era el protagonista a pesar dels tres gols: “El jugador que ha omplert el partit ha estat Guardiola, ell ha fet jugar l'equip sencer.” Per a Guardiola aquell patit va ser molt emotiu. Ell s'havia arribat a plantejar no tornar a jugar fins que no es demostrés la seva innocència. Després d'haver donat suposadament positiu per nandrolona en els controls antidopatge que se li havien fet el 21 d'octubre, després del partit contra el Piazenza, i el 4 de novembre, contra el Lazio, el 22 de novembre de 2001 Guardiola va rebre la sanció de quatre mesos sense jugar. Quan es va saber el positiu, el jugador català del Brescia va ser molt clar: “Sóc Pep Guardiola i Sala. Una màquina diu que he consumit nandrolona, però jo sé que no ho he fet. M'estimo massa per fer-me mal prenent-me substàncies perjudicials. Sóc innocent i ho demostraré. Estic convençut que guanyaré aquesta batalla. Crec en mi, en les moltes coses que he fet tots aquests anys com a professional. Ho sento pel prestigi i els problemes que he causat al Brescia. Lluitaré al màxim amb la meva gent, els meus lletrats i els del club. Desitjo entendre les raons de per què ha aparegut la nandrolona. Però sé que guanyaré.”

Aquell 24 de març de 2002 va ser el primer reconeixement en una lluita que encara seria molt llarga. El seu club, el seu públic, el seu entrenador i els seus companys li van mostrar el seu suport. Però allò per a Guardiola no era cap victòria. La lluita per demostrar la seva innocència tot just havia començat en els tribunals. Encara hi va haver algun altre revés. Com quan el maig del 2005 va ser condemnat a set mesos de presó, amb la condicional, decisió que també va recórrer. Finalment, l'octubre de 2007, el Tribunal d'Apel·lació de Brescia el va absoldre. Però Guardiola va continua lluitant fins que la federació italiana va acceptar aquell dictamen del 2007. Era ja el maig del 2009. Fins llavors no va declarar: “Sento una satisfacció molt íntima.”

Si els equips s'assemblen als seus entrenadors, i el seu equip s'assembla molt a Guardiola, l'esperit de lluita del Barça no serà mai inferior a la de qualsevol dels seus rivals. És el que ell en diu el fet de no defallir. I això ja és molt de guanyat.