Es pot llegir un llibre d'estadística esportiva? El que ens ocupa avui, sí. L'última edició de la progressió de tots els rècords del món d'atletisme que s'han fet des que l'any 1912 es va crear la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) és una autèntica meravella per a qualsevol aficionat a la història de l'atletisme. Són 616 planes en què no només hi ha el llistat dels rècords homologats o oficials de la IAAF durant quasi 100 anys, sinó també les marques que, per diversos motius, no han assolit la categoria de rècords. I també les marques que en algun moment van ser rècords mundials i després en van perdre la condició. També hi ha recopilades marques d'abans de la fundació de la IAAF, que en alguns casos són de la dècada dels anys cinquanta del segle XIX.

El llibre està en anglès, però si domines el vocabulari atlètic s'entén tot. Hi ha marques no homologades perquè el país de l'atleta en qüestió no estava reconegut per la IAAF; d'altres perquè la federació corresponent no les va presentar mai –n'hi ha un munt d'atletes de l'URSS– i altres que ni els mateixos estadístics saben explicar perquè no es van reconèixer. També s'explica el cas de la marca dels 200 m de John Carlos del 1967 que va fer amb una sabatilla amb 68 claus o el del saltador de perxa Mike Tully del 1978, que va fer 5,71 m i que quan els jutges estaven comprovant l'alçada els va caure el llistó, i quan el van tornar a posar, es van trobar que llavors estava a 5,69. El rècord era 5,70 i Tully es va quedar amb un pam de nas.

Cada rècord, els acceptats i els refusats, està contextualitzat en el lloc i la data en què es va fer, quins altres atletes hi van competir, les condicions meteorològiques –velocitat del vent, pluja. temperatura–, l'hora en què es va disputar la prova, si hi van haver llebres o no, quina mena de competició era. També hi ha espai per als rècords en pista coberta i els júniors.