A vegades és igual que es disputin tres punts, poder-se apropar més al que té més punts o no distanciar-se'n, que hi hagi un partit transcendental al cap de tres dies. El Barça, de fet, juga sempre perquè cada partit valgui la pena per ell mateix. També l'Athletic de Bielsa. Quan es troben dos equips com aquests el futbol agafa una dimensió meravellosa. El resultat, sobretot per al Barça, era fonamental, però el partit va tenir vida pròpia. Molta vida. Ara bé, va manar el Barça. L'Athletic va voler fer més, però es va haver de limitar a mirar de qüestionar l'autoritat del Barça. Després del partit, del partidàs de futbol, del partidàs sobretot del Barça, va ser l'hora de comptar els punts, mirar la classificació i pensar en dimarts. Però els culers ahir van somiar futbol.

La primera part del Barça va ser primorosa. S'esperava molt del partit per la manera de jugar dels dos equips. Però sobretot va jugar un, el Barça. L'Athletic segurament volia fer més coses, però es va haver de dedicar a defensar-se dins el seu camp. Amb els u contra u que planteja Bielsa i les ajudes ben coordinades. Amb molta fiabilitat. Però només va poder fer això, defensar-se. El Barça va ser abassegador. Molt hàbil i valent en la combinació, un remolí en el joc de posició i recuperant la pilota cada vegada que la perdia amb una coordinació devastadora. Els jugadors de Bielsa van haver de viure dins el seu camp, i Toquero ni tan sols va poder contribuir a frenar la sortida blaugrana. Guardiola va sorprendre Bielsa fent que Piqué iniciés les jugades amb conduccions de pilota en lloc de les seves passades creatives cap als mitjos. El Barça sortia amb rapidesa del seu camp i així evitava perdre pilotes en zona perillosa. I amb Piqué plantant-se al camp rival, tot l'equip avançava en bloc. No amb combinacions de pilota llargues i pacients, perquè els marcatges a l'home de l'Athletic exigeixen dinamisme. La claredat mental dels blaugrana hi va fer la resta. Alexis se sentia còmode en aquesta situació i es va mostrar hàbil i atrevit. Més incòmode es va trobar Messi, sempre amb almenys un jugador a sobre. La contribució ofensiva dels laterals, Alves i Adriano, va servir per obrir el camp i donar continuïtat a les jugades. I Busquets va excel·lir amb la seva intel·ligència posicional i el seu instint natural per al futbol tapant tots els forats i tallant totes les sortides de l'Athletic. És clar que es perdien pilotes, cosa natural amb els dos equips jugant al límit, però el partit de contenció i recuperació dels blaugrana va ser tan commovedor com el desplegament ofensiu. El Barça, a més, jugava mirant a la porteir. Va amenaçar més que rematar. Però va estar tanta estona a prop del gol, que es veia a venir i va arribar. El gol d'Iniesta arrodonia la primera part prodigiosa del Barça.

A la segona part el partit no va canviar. Ni l'Athletic va poder més ni el Barça va fer menys. Messi no va marcar de jugada, però ho va fer de penal. 2-0. Però de partit n'hi va haver fins al final.