Guardiola sabia que el Milan marcaria, però també sabia com fer que el seu equip fes més gols. Guardiola sap del que és capaç el seu equip, encara que sigui contra un Milan que no és el que era però que sap jugar amb el pes de la samarreta d'un club amb set copes d'Europa. Guardiola sabia que seria difícil, però sap que en condicions normals el Barça és imparable. I s'entén per condicions normals la qualitat i la forma dels seus jugadors i la seva saviesa tàctica, però també una bona gespa i un àrbitre que no fa de defensa del rival. El Barça va ser imparable tot i que el Milan va estar sencer sempre. Fins al final.

La sortida del Barça va ser fulgurant. Només de posar la pilota en moviment, Alves es va situar d'extrem dret enganxat a la ratlla, equilibrant el dibuix amb Cuenca a l'esquerra. Cesc ocupava la zona de fals davanter centre i Messi campava lliure. El joc al mig del camp el centrifugaven Busquets, Xavi i Iniesta, amb canvis constants de posició. El Milan, en certa manera, va jugar amb quatre centrals a San Siro, però ahir dos, Abate i Antonini, van haver de fer de laterals, per vigilar Cuenca i Alves. El Barça va atacar amb més furor que ordre, i amb el mateix furor per recuperar la pilota. En la combinació va ser molt més directe que a San Siro, més retòric. Amb el camp obert, les combinacions ràpides i el vertigen de Messi, els blaugrana van empènyer la defensa milanista dins l'àrea i Abbiati va tenir feina. La instrucció de Guardiola era clara: juguem mirant a la porteria. La van mirar.

Van abraonar-se sobre el Milan. Però només van marcar de penal. D'aquells penals que saben fer els defenses italians, fent caure el davanter fent veure que no fan falta. Kuipers no va fer com Eriksson a San Siro. El va xiular. També després l'agafada de Nesta a Busquets, com la que va rebre Puyol sense càstig a San Siro. Entre un penal i l'altre van passar més coses. L'atac desaforat del Barça hauria fet tremolar com una fulla qualsevol altre equip. El Milan, no. Podia ser que dissimulés o podia ser que se sentia sencer. Estava sencer. Va començar a trobar vies de sortida a partir de les pivotacions d'Ibrahimovic i va encarar els tres defenses del Barça amb Robinho i Boateng. Poc sovint, però amb sensació de perill. El gol del Milan també entrava en els plans de Guardiola, dins el risc que va decidir prendre. El Milan no s'havia descomposat amb el gol de Messi, el Barça tampoc no ho va fer amb el de Nocerino. Va arribar el segon penal i el 2-1 de Messi. Curt pel que feia a ocasions, més just per sensacions. Guardiola va voler evitar accidents i va retornar Alves a la defensa i Iniesta a l'extrem esquerra. Mitja part.

Al segon temps el Milan es va estirar més, i al primer minut es van tirar dins l'àrea Ibra i Robinho per buscar alguna compensació. Res. Les millors ocasions van ser per al Barça. Amb el camp més obert i més al contraatac. I va marcar Iniesta. Quan van voler atacar, els d'Allegri es van adonar de com és de difícil. També contra el Barça, que també es defensa com un campió. Un campió a semifinals. I un campió, el Milan, que sap perdre.