Pamplona és Saragossa
Com va fer el Barça de Cruyff quan va perdre 6-3 a Saragossa el 13 de febrer de 1994, el Barça de Guardiola ho guanya tot des que va caure a Pamplona l'11 de febrer. S'ha convertit en un perseguidor implacable des de llavors i des que l'entrenador va dir que aquesta lliga no la guanyarien. El Madrid jugarà avui sabent que si bada pot arribar al Camp Nou al cap de tres jornades amb el lideratge a tret del Barça. Fins ara el Barça cada any administrava la diferència com a líder, i ja fa dies que s'ha acostumat al nou paper de perseguidor. Ahir va demostrar que els recursos per fer-ho de manera implacable no se li acaben. On no arriba amb el joc, hi arriba amb el caràcter.
La primera part va ser una mostra de tot el catàleg d'incomoditats que el Barça sabia que es trobaria a La Romareda. I per a la seva sort va durar prou perquè es pogués adonar de com les havia de superar. Sense la reacció després del gol d'Aranda el partit es podria haver anat enverinant per als blaugrana. El Barça sabia que l'esperava un equip disposat a saltar-li a la jugular, una gespa malalta però també maltractada i una graderia exaltada que sol fer de la crispació un factor de desestabilització; no sempre contra el rival, també s'ha de dir. Qui diu la jugular, diu el turmell. L'equip de Jiménez va rebre el Barça amb una sessió de faltes i de pressió cos a cos. També amb exageracions i simulacions, que pretenien un efecte doble: exaltar la grada i fer picar l'àrbitre. Turienzo Álvarez, però, va estar bé. Va castigar les infraccions amb criteri, inclòs el penal de Valdés a Lafita. La rigorosa actuació de Turienzo va ser un dels factors que van evitar un desequilibri més profund de l'equip de Guardiola. El Barça va buscar la pausa i la possessió que li són còmodes, però no les va trobar. L'agressivitat del Saragossa superava el seu criteri.
La continuïtat en el joc era una utopia, que evidentment perjudicava el Barça. Als homes de Guardiola els costava sortir del seu camp, establir-se al dels locals, tenir profunditat i crear perill. Tot. El gol del Saragossa no és que es veiés a venir, però no va sorprendre. Probablement l'únic error tàctic del Saragossa va ser tirar-se enrere. I l'encert del Barça va ser adonar-se que allò s'havia de remuntar amb coratge. No és estrany que marqués Puyol, l'emblema en aquest aspecte, com Valdés aturant el penal o Alexis lluitant-ho tot. També es tractava de no perdonar cap errada. Així, el Barça va remuntar amb un contraatac. Sense fer el seu joc, però agafant-se al partit amb ungles i dents. Més que amb la pilota, amb coratge.
A la segona part, el Barça volia imposar les seves condicions contra un rival amb deu. Cansar-lo amb la pilota. Però el Saragossa va mantenir la rebel·lia. Hi havia massa trànsit i l'entrada de Busquets per Keita es va notar. El tercer gol va costar d'arribar, però de mica en mica els blaugrana van domesticar els locals, que no van claudicar fins que Messi va marcar de penal. L'equip de Guardiola sembla que té recursos per resoldre tota mena de partits. I fer la punyeta al líder.