El Mas­ters d'Augusta va home­nat­jar Seve­ri­ano Balles­te­ros en el pri­mer ani­ver­sari dela seva mort i un cop que podria haver sig­nat el mite de Pedreña va donar el títol a Bubba Wat­son. El cop del tor­neig podria haver estat l'alba­tros de Louis Oost­hui­zen en el forat 2 i que el va fer enfi­lar al lide­ratge. Però va ser el de Wat­son, que des del mig del bosc del forat 10 va enviar una bola car­re­gada d'efecte d'esquerra a dreta (ell és esquerrà) molt a prop de la ban­dera. Seve havia fet cops màgics com aquest cen­te­nars de vega­des. Jo vaig tenir la sort de veure'n un d'igual que el de Wat­son en viu al camp de la PGA a Cal­des de Mala­ve­lla. Els que seguíem el par­tit de Balles­te­ros el vam haver d'acom­pa­nyar al mig de les alzi­nes. Des d'allà, com si llancés un bume­rang, va enviar la bola al mig del green. Wat­son no va neces­si­tar fer el bir­die, perquè els sud-africà Oost­hui­zen va come­tre un bogey. El nord-ame­ricà es va abraçar amb el seu cad­die i després amb la seva mare, enmig d'un mar de llàgri­mes. Wat­son havia per­dut el seu pare feia poc per culpa d'un càncer i fa només quinze dies que ha rebut un nen en adopció i si no hagués estat per la seva dona no hau­ria par­ti­ci­pat en el Mas­ters. I, és clar, no hau­ria gua­nyat.

Per gua­nyar el Mas­ters, qual­se­vol tor­neig del gran slam, calen deter­mi­na­des qua­li­tats i han de fer efecte els qua­tre dies del tor­neig. Entre totes les qua­li­tats, la que no pot fallar és el fac­tor men­tal. És el que sosté totes les altres. I el que marca la diferència en els moments deci­sius. Wat­son podia haver acu­sat el bogey en el pri­mer forat i veure que el seu com­pany de par­tit, Oost­hui­zen, acon­se­guia l'alba­tros en el 2. Però va man­te­nir la con­cen­tració i la deter­mi­nació i va tenir el premi dels qua­tre bir­dies seguits entre el 13 i el 16. I sem­pre va tenir un punt més de risc, d'ambició, en els cops que el seu rival. El premi va ser el títol, el pri­mer gran, als 33 anys.

El tri­omf va estar obert fins als últims forats. Phil Mickel­son va ser l'il·lus­tre més a prop de títol. Però la llosa del tri­ple bogey en el 4 el va con­dem­nar. Tam­poc ho va acon­se­guir Lee Westwood, que als 38 anys encara busca el seu pri­mer gran slam. Ni Peter Han­son, de 34, que havia sor­tit líder l'últim dia. L'anglès ha estat a prop mol­tes vega­des però li ha fal­tat l'últim impuls, i el suec era la pri­mera vegada que es tro­bava en aquesta situ­ació. Tant una cosa com l'altra a vega­des pesen. L'exem­ple més clar de juga­dor limi­tat per la seva men­ta­li­tat és Ser­gio García. El cas­te­llo­nenc es va veure segon després del segon recor­re­gut i va come­tre l'error de dir que podia gua­nyar. Com si no sabés que el dijous i el diven­dres els tor­ne­jos només es poden per­dre però no es gua­nyen mai. Dis­sabte ja va haver de dir adéu al títol. Té 32 anys. I es pensa que només ell té mala sort. Mickel­son, per exem­ple, va gua­nyar el seu pri­mer Mas­ters dels tres que té als 35 anys. A vega­des, tant com gua­nyar-los, els tor­ne­jos es merei­xen. Wat­son va fer les dues coses.