El Masters d'Augusta va homenatjar Severiano Ballesteros en el primer aniversari dela seva mort i un cop que podria haver signat el mite de Pedreña va donar el títol a Bubba Watson. El cop del torneig podria haver estat l'albatros de Louis Oosthuizen en el forat 2 i que el va fer enfilar al lideratge. Però va ser el de Watson, que des del mig del bosc del forat 10 va enviar una bola carregada d'efecte d'esquerra a dreta (ell és esquerrà) molt a prop de la bandera. Seve havia fet cops màgics com aquest centenars de vegades. Jo vaig tenir la sort de veure'n un d'igual que el de Watson en viu al camp de la PGA a Caldes de Malavella. Els que seguíem el partit de Ballesteros el vam haver d'acompanyar al mig de les alzines. Des d'allà, com si llancés un bumerang, va enviar la bola al mig del green. Watson no va necessitar fer el birdie, perquè els sud-africà Oosthuizen va cometre un bogey. El nord-americà es va abraçar amb el seu caddie i després amb la seva mare, enmig d'un mar de llàgrimes. Watson havia perdut el seu pare feia poc per culpa d'un càncer i fa només quinze dies que ha rebut un nen en adopció i si no hagués estat per la seva dona no hauria participat en el Masters. I, és clar, no hauria guanyat.

Per guanyar el Masters, qualsevol torneig del gran slam, calen determinades qualitats i han de fer efecte els quatre dies del torneig. Entre totes les qualitats, la que no pot fallar és el factor mental. És el que sosté totes les altres. I el que marca la diferència en els moments decisius. Watson podia haver acusat el bogey en el primer forat i veure que el seu company de partit, Oosthuizen, aconseguia l'albatros en el 2. Però va mantenir la concentració i la determinació i va tenir el premi dels quatre birdies seguits entre el 13 i el 16. I sempre va tenir un punt més de risc, d'ambició, en els cops que el seu rival. El premi va ser el títol, el primer gran, als 33 anys.

El triomf va estar obert fins als últims forats. Phil Mickelson va ser l'il·lustre més a prop de títol. Però la llosa del triple bogey en el 4 el va condemnar. Tampoc ho va aconseguir Lee Westwood, que als 38 anys encara busca el seu primer gran slam. Ni Peter Hanson, de 34, que havia sortit líder l'últim dia. L'anglès ha estat a prop moltes vegades però li ha faltat l'últim impuls, i el suec era la primera vegada que es trobava en aquesta situació. Tant una cosa com l'altra a vegades pesen. L'exemple més clar de jugador limitat per la seva mentalitat és Sergio García. El castellonenc es va veure segon després del segon recorregut i va cometre l'error de dir que podia guanyar. Com si no sabés que el dijous i el divendres els tornejos només es poden perdre però no es guanyen mai. Dissabte ja va haver de dir adéu al títol. Té 32 anys. I es pensa que només ell té mala sort. Mickelson, per exemple, va guanyar el seu primer Masters dels tres que té als 35 anys. A vegades, tant com guanyar-los, els tornejos es mereixen. Watson va fer les dues coses.