Seny amb rauxa
“Si pogués acordar raó i follia”, anhelava Josep Vicenç Foix. Es pot, mestre. Pep Guardiola ho pot fer. I ho fa. I el seu equip, poeta, és com ell. El tècnic del Barça va aconseguir, dilluns a la sala de premsa, el que semblava impossible: fer la crida més assenyada possible de la manera més apassionada possible. Raó i follia. Seny i rauxa. Un discurs tan apassionadament assenyat com serenament arrauxat. El que estava fent era tirar aigua al vi de l'eufòria, però el to era enèrgic com en el brindis de La Traviata. Deia que guanyar la lliga continua sent gairebé una utopia, però parlava com si convoqués la gent a la revolta. “No sé en quin llibre d'autoajuda diu que guanyarem tots els partits que queden”, deia. I mentre s'esvaïa l'eufòria de l'ambient pels quatre punts respecte al Madrid, a la gent se li enardia l'ànim inflada de realisme. Sí, mestre Foix, es pot acordar raó i follia.
I si algú no havia sentit Guardiola, va veure el seu equip contra el Getafe. Són iguals. Com aquell que no gosa trencar un plat, va fer un vestit a mida al Getafe. Suaument, però devastadorament. Guardiola va dissenyar un dibuix nou. Sortir amb tres defenses ja és habitual. Ahir no n'hi havia més; doncs més atacants. També són habituals els tres puntes. Però que Messi no sigui un dels tres vol dir que l'equip jugava amb quatre davanters. O tres i mig, perquè l'argentí juga de fals davanter centre. O de davanter mentider, com diu ell. Encara que, en el seu cas, el mig val per dos, o més. Cuenca i Pedro obrien les bandes. I Alexis era el davanter centre. Entre els defenses i els atacants, la simfònica blaugrana: Busquets, Xavi i Iniesta. Òbviament, hi va haver concert.
Luis García és un especialista a complicar tàcticament la vida al Barça. Només cal recordar el partit de la primera volta, la primera derrota blaugrana. El Getafe va sortir amb un 4-5-1, ben ordenat i cohesionat. Guardiola no pensava adoptar una posició contemplativa. Volia que passessin coses. I que passessin aviat. Sense tanta agitació que el dia del Milan. Però amb molta pilota, molta combinació, amb velocitat i atacant per dins i per fora. Amb extrems oberts però també amb molta gent per dins. Les dades de possessió i de joc dins el camp del rival van ser escandaloses. El Getafe no perdia l'enteresa, però constantment se li infiltraven jugadors entre línies, li venia la pilota per la banda o pel mig i sovint arribava a peus d'algun blaugrana. Només la poca punteria del Barça va salvar el Getafe d'una golejada a la primera part. Alexis va mostrar el seu altre perfil. A La Romareda va ser el guerriller que fa de tot, ahir va ser el jugador de classe que sap ser letal. Aquest noi és una mina. També va fer el 3-0, de cap, com un bon davanter centre. Messi, és clar, no va fallar. I Pedro ja va complint la seva quota. Però l'actuació d'ahir va ser molt coral, magnífica. Seny amb rauxa.
El Barça potser no guanyarà tots els partits que queden. Però ja en queda un de menys. I els símptomes són immillorables. I no és autoajuda, és poesia.