Els actes i les conseqüències
A aquestes altures de la temporada el context sol pesar més que el contingut, les conseqüències més que els actes. Qualsevol partit del Barça o del Madrid és quasi important per com pot afectar que el rival que per ell mateix. A deu, a vuit, a sis, a quatre... ha estat el leitmotiv de les últimes jornades en el duel paral·lel entre ells. A vegades passa, però, que hi ha partits que reclamen l'atenció per ells mateixos. Perquè valen la pena més enllà del lloc, el moment i fins i tot les conseqüències. Va passar dimarts al Camp Nou. No hi havia res més important per a tothom que la necessitat de sumar els tres punts per mantenir el setge a distància respecte al líder. Fins i tot ningú tenia cap dubte que l'única cosa realment transcendental que estava passant aquell vespre era l'operació a què estava sent sotmès Éric Abidal. Per tot això hi havia la coincidència general que l'únic que havia de fer l'equip de Pep Guardiola era sumar els tres punts de la manera més pràctica possible, anar-se'n al vestidor i preguntar per com havia anat la intervenció quirúrgica del seu company. Però resulta que Guardiola i els seus homes es van donar el gust d'oferir a la gent un dels millors partits de la temporada. Una delícia. I amb la màxima naturalitat. Sense sobreactuacions. No va ser una representació, va ser una manera de comportar-se. La propina va ser més generosa que el preu que tenia fixat el partit.
A vegades la transcendència del resultat no permet apreciar com cal un partit. Però la força del partit que va fer dimarts el Barça es va imposar per sobre de les conveniències. Els jugadors van executar el partit que havia visualitzat Guardiola al seu despatx del Camp Nou. Havia trobat la solució per generar espais on el tècnic de Getafe, Luis García, no deixava escletxes. Va trobar la posició perquè Messi no quedés aïllat enmig de la teranyina defensiva. Va obrir el camp amb extrems que obligaven la defensa rival a haver de vigilar el joc per fora i per dins. I va ajuntar prou les línies perquè el Getafe no pogués ni respirar quan recuperava la pilota. La resta va ser qüestió dels jugadors: la manera com Alexis es va buscar l'espai per col·locar la pilota fora de l'abast de Moyà són recursos propis, la combinació entre Messi i Iniesta no s'entrena ni es preveu, la internada de Cuenca per centrar al cap d'Alexis vol molts anys de Masia... Guardiola hi va posar les millors condicions i els jugadors van confeccionar un partit inoblidable, ple de matisos reveladors i d'una subtilesa devastadora. Un dels partits més artístics de la temporada. Guardiola ha sabut adaptar el seu equip a les circumstàncies. A casa activa els ressorts més artístics, a fora s'imposa la versió més combativa. Partit a partit, que és la manera com l'equip ha arribat més lluny en tota la història.
Ja n'hi ha d'altres que si no tenen el resultat no tenen res. Que les conseqüències els condicionen els actes. Per molt que ahir guanyessin.