Javier Marías exposava diumenge passat a El País una curiosa visió sobre la transcendència històrica de Leo Messi. Donava a entendre que, per mèrits purament futbolístics, l'argentí hauria de ser considerat el cinquè membre d'aquest grup de genis del futbol que fins ara integraven Di Stéfano, Pelé, Cruyff i Maradona, i que fins i tot se'l podria qualificar com el millor de tots ells, però que per ser un geni de veritat, un futbolista també havia de tenir el que ell denominava una “intel·ligència no futbolística” o “almenys, una personalitat enigmàtica”. Qualitats, segons ell, que Messi no tindria i que els jugadors citats sí. Ja fa temps, de fet, que aquesta idea va arrelant. Diuen alguns, potser perquè el que fa sobre la gespa no admet ni un mínim retret i se li han de buscar altres mancances, que a Messi li falta expressivitat, carisma o intel·ligència fins i tot per plasmar el seu talent en una figura que traspassi l'àmbit estrictament futbolístic. Un personatge massa pla, segons Marías, per commoure i per provocar estimes i antipaties viscerals. El meu dubte és si aquest punt insípid que l'escriptor adjudicava a Messi té a veure només amb el seu caràcter o si és potser la millor representació d'aquest espectacle global que és el futbol d'avui dia. Queden lluny els anys en què Di Stefano es deixava veure al costat de Kubala en qualsevol restaurant de Madrid o Barcelona, generant tot tipus de llegendes urbanes més o menys sucoses. I costaria que la personalitat irreverent de Cruyff –i encara menys la de Maradona– encaixessin dins dels límits del futbol actual. Un univers tan controlat, tan allunyat del món real i en certa manera tan deshumanitzat, que ha de viure episodis tan durs com el que està protagonitzant Éric Abidal per demostrar que també forma part d'aquest món.

Va ser pocs dies després de l'article de Javier Marías, que Esteve Calzada, reconegut expert en màrqueting esportiu, presentava a Esade el seu primer llibre, Show me the money (Libros de Cabecera), una autèntica bíblia per a aquells que vulguin descobrir com s'explota econòmicament la marca d'un club o d'un jugador. Exdirector general de màrqueting del Barça, Calzada ha viscut de ben a prop la revolució del negoci futbolístic i és significatiu que en diversos moments de la presentació és referís als protagonistes d'aquest espectacle no com a futbolistes, sinó com a “propietats esportives futbolístiques”. Un terme rere el qual resultaria difícil col·locar-hi aquella “personalitat enigmàtica” tan romàntica de què parlàvem abans.

Show me the money parteix d'una paradoxa: que és precisament ara que el futbol viu el moment més mercantil de la seva història, ara que és més global que mai i que augmenta cada any els nivells d'ingressos, quan els clubs acumulen les pèrdues més estratosfèriques que s'han vist mai. Un contrasentit que, segons Calzada, s'ha de resoldre a través d'un control de la despesa que anirà imposant el mateix mercat, i d'un aprofitament més intens d'aquestes “propietats futbolístiques”. Millor posicionament de les marques, més presència en els mitjans, una comercialització més eficient... Calzada, que també ha assessorat la família Messi en temes de màrqueting, va viure el salt d'un Barça gestionat gairebé com una empresa familiar al Barça del Power Point i del More than a club. Un testimoni que cal escoltar amb atenció.