No és fàcil jugar tota la vida al Barça
Carles Puyol va complir ahir 34 anys i viu la seva segona o tercera joventut. En el Puyol d'ara hi ha la mateixa essència d'aquell jugador que era tot força i tot cor que al Miniestadi solia jugar al mig del camp i que, quan arreplegava la pilota, anava endavant amb tanta empenta que una vegada va sobrepassar els límits del camp, es va plantar al Camp Nou, ja no va tornar enrere i encara hi és, fins vés a saber quan. És molt més bon futbolista que llavors, però sembla que un dels secrets de la seva eterna joventut és que encara ara juga a futbol amb la il·lusió del juvenil que als 17 anys va arribar al Barça. L'altra part del secret és la seva constitució física natural i la seva constància a cuidar-se el cos. Últimament ha manifestat que li agradaria jugar almenys fins als 40 anys, un senyal que, coneixent com coneix el seu cos, es veu amb cor d'allargar la seva eterna joventut uns quants anys més. Guardiola no hi està gens en desacord: “Depèn exclusivament d'ell. Per com es cuida, per com viu la professió, serà futbolista fins que el seu físic digui prou. Amb aquesta voluntat i el físic prodigiós de la gent de la Pobla, ho decidirà el seu cos.” És cert. Però també ho és que la temporada passada Puyol va estar vuit mesos de baixa per problemes físics que no li permetien una recuperació completa i ell mateix va arribar a dir que s'havia plantejar retirar-se perquè veia que no s'acabava de posar bé. Afortunadament, la seva recuperació finalment ha estat tan bona que el jugador ara parla a sis anys vista. Guardiola, conscient del que li va costar recuperar-se, també és veritat que el dosifica i li dóna descans de tant en tant. Però, això sí, sol comptar amb ell en les cites més importants i complicades.
És així per les seves prestacions com a jugador, però també perquè serveixi d'exemple no només als joves que pugen, sinó als seus companys mateix de plantilla. El lideratge que exerceix com a capità es basa sobretot a practicar amb l'exemple. La seva capacitat de treball, coincidint sobretot amb l'arribada de Guardiola, li ha servit per millorar tàcticament. Abans arribava a tots els talls i les cobertures per pur desplegament físic. Ara s'estalvia esforç i fa tanta feina o més perquè ha entès perfectament el joc de posició que proposa Guardiola. En aquest sentit, és de la mena de jugadors que fan els seus millors partits a partir de la trentena. Si no cauen en picat físicament, guanyen en intel·ligència. És el cas de jugadors com Laurent Blanc, o com Henrik Larsson, que va arribar al Barça a l'edat que ara té Puyol.
La pròxima frontera de Puyol és retirar-se en el Barça. Haver jugar sempre i només en el Barça. Com Xavi. Seria bonic. Encara que només sigui perquè costa recordar els últims jugadors que han jugat sempre en el Barça i s'hi han retirat. Gent de casa que hi han debutat i s'hi han quedat tota la vida. No sé vostès, però l'últim que recordo jo és Carles Rexach. Fa molts anys.