Els anys passen i Alessandro del Piero continua jugant a futbol. Aquest dimecres va jugar el partit que feia set-cents amb el Juventus i amb el seu gol l'equip va mantenir el lideratge de l'scudetto. Set-cents partits, divuit anys seguits, amb 37 anys. Queda molt lluny aquell 12 de setembre de 1993, quan va debutar amb la Juve en un partit contra el Foggia que va acabar amb empat a u. La feliç notícia dels set-cents partits de Del Piero amb la Juve ha coincidit en el temps amb la mort, pocs dies abans, el 30 de març, del que era porter del Foggia aquell any 1993. Del Piero va expressar a Twitter el seu condol: “12 set 93, debuto a la Serie A a Foggia. A la porteria hi havia #FrancoMancini, el primer n. 1 que em vaig trobar davant. Quina trista notícia ahir.” El futbol, com la vida, està fet d'alegries i tristeses. En la carrera de Del Piero al Juventus també hi ha hagut grans moments i episodis tristos. I algun episodi que potser podria haver canviat el destí.

Va debutar a l'equip que llavors entrenava Giovanni Trapattoni i els millors èxits li van arribar ben aviat, però va ser quan Marcello Lippi va rellevar Trap la temporada 1994-95. Aquell any la Juve va guanyar la lliga i la copa. La temporada anterior, la del seu debut, el jove Del Piero havia combinat les seves aparicions en el primer equip (14 partits) amb la participació en l'equip primavera. Però amb Lippi a la banqueta es va convertir aviat en un jugador decisiu. Va passar, però, que el segon punta titular indiscutible en aquell moment era Roberto Baggio, que amb 27 anys estava en l'esplendor de la seva carrera. Una lesió de Baggio va afavorir que Del Piero jugués força partits i demostrés el seu talent. També van jugar junts. I aquesta és la situació que podria haver canviat el destí del Juventus i de Del Piero. En una altra lliga, haver pogut ajuntar dos grans talents com Baggio i Del Piero hauria estat un regal del cel. No a Itàlia, no al calcio. No en els esquemes rígids dels manuals dels entrenadors italians. No en el manual de Lippi. Només van jugar junts aquella temporada (i els 14 partits de l'anterior), en què la Juve va arrasar. És cert que en la següent, ja amb Baggio fora, la Vecchia Signora va guanyar la lliga de campions, amb Del Piero de líder indiscutible. I les lligues del 1997 i el 1998, i les del 2002 i el 2003.

Però a alguns ens va quedar la sensació que la Juventus havia perdut una gran oportunitat, amb Baggio en plenitud i l'eclosió de Del Piero. I amb un altre talent al mig del camp com era Alessio Tacchinardi, de la mateixa generació de Del Piero. A Del Piero li van arribar els anys foscos quan la Juve va caure al pou de la Serie B per l'afer de corrupció arbitral. Ell, l'emblema juntament amb Buffon, es van quedar a l'equip de Torí. Ara, després de molts anys, està a prop de tornar a guanyar un títol, la lliga. I ha convençut el tècnic, el seu antic company Antonio Conte, que encara hi té molt a dir. Per molts anys.