Madrid presentarà avui la seva candidatura per ser la seu dels Jocs Olímpics de l'any 2020 a l'assemblea general de l'Associació de Comitès Olímpics Nacionals (ACNO) i ahir vam tenir una desfilada de declaracions dels màxims dirigents esportius espanyols per recordar-nos a tots com n'és d'important per al futur d'Espanya que la seva capital sigui seu d'uns jocs olímpics. Tant se val que estiguem ofegats per la crisi, que només uns quants no s'hagin de preocupar per intentar veure alguna llum al final del túnel –simplement perquè ells no en tenen, de túnel–, que es retalli en sanitat, en educació, en serveis socials, en tot. Tant se val. Per a l'honor i l'orgull de la nació espanyola sempre hi ha diners, i en aquests moments l'única cosa que li queda, a Espanya, per poder presumir fora de les seves fronteres són els esportistes. I els Jocs Olímpics, i encara més a Madrid, estan fins i tot per sobre dels esportistes. No pot ser que quan es mira el mapa mundial amb les ciutats del món que des del 1896 han estat seu dels Jocs Olímpics, la capital espanyola no hi sigui. I que, a sobre, hi aparegui el nom de Barcelona. Londres, París, Roma, Berlín i Moscou hi són. I Barcelona també, aquesta Barcelona capital d'un país, Catalunya, al qual neguen el pa i la sal. Madrid no hi és. I no és perquè no ho hagi intentat, que ja li han dit “no” les dues darreres vegades. I això els fa mal. Per això hi posaran tot el que faci falta en aquests temps de crisi per aconseguir els Jocs. Ara que ningú té diners, a Espanya els Jocs generen “unitat, il·lusió i ocupació”, en paraules del president del Comitè Olímpic Espanyol. I el secretari d'estat per a l'Esport remarca que Madrid ja té molt de construït. Ja ho sabem, que Madrid té molt de construït. Massa i tot. Com autopistes de peatge que són una ruïna perquè no hi passa ningú. I encara hem de sentir a dir que a Barcelona es van fer les rondes i no sé quantes coses més amb els diners de tots els espanyols. Ara ens remarquen que a Madrid ho tenen quasi tot fet quan només són candidats. I nosaltres els hem de riure les gràcies i estar units i amb il·lusió. Doncs ja s'ho faran. Amb mi que no hi comptin.