De l'enamorament a l'amor madur
Ja fa molts anys que un amic em va fer una gran definició de l'enamorament: “És un estadi d'imbecil·litat transitòria.” Vostès i jo, que segur que hem estat enamorats , bojament o no, alguna vegada, sabem que el meu amic té raó. L'enamorament és una etapa meravellosa, però per sort és transitòria. Aquell no tocar de peus a terra, aquell estat d'excitació que sovint fa fer coses que en un estat normal serien imbecil·litats flagrants, és molt saludable que no duri. I la millor manera perquè duri el temps just que ha de durar és que progressivament es vagi convertint en un amor més reposat i madur. Que sí que és més perdurable. Sostenible, es diria en el llenguatge d'avui dia.
Pep Guardiola va parlar ahir de la seva primera temporada al primer equip per evocar l'enfrontament amb el Chelsea també en les semifinals de la lliga de campions. “Aquell enamorament del primer any...”, va dir. D'aquesta manera volia explicar la situació que va originar el gol d'Iniesta a Stamford Bridge. El seu equip vivia uns moments d'eufòria per com estava jugant a futbol tota la temporada. Eufòria emocional. Perquè els títols encara havien d'arribar. Precisament va ser aquell gol al límit el que va obrir la porta de tots els èxits que han arribat des de llavors. Però és veritat. Aquell primer any era un equip meravellosament encantador, en estat de gràcia gairebé permanent, amb les hormones revolucionades, els neurotransmissors activadíssims i aquell estat d'ànim en què s'és capaç de qualsevol cosa. Aquell gol d'Iniesta va ser l'expressió de tot això, i per això Guardiola ho va definir així.
Guardiola sap, però, que allò va ser fruit d'aquell moment i d'aquell estat d'ànim. I que l'equip ha evolucionat molt des de llavors. Ha madurat. I ara, quan ja estem en el quart any, és fàcil concloure que aquell amor desfermat s'ha consolidat. Que és més reposat i madur. Que és quan és millor, perquè vol dir que ja ha passat unes quantes proves. Però després ve la pregunta dels nostres temps: quant dura l'amor? Estem a l'època en què ja no hi ha res per sempre, tampoc l'amor. I menys en aquest món del futbol. Aquest cicle de partits que té el Barça entre avui i dimarts que ve sembla que interroga el Barça sobre la durada del seu amor futbolístic i el seu matrimoni amb l'èxit. La situació no pot ser més cíclica: Chelsea, Real Madrid, Chelsea, com va passar el 28 d'abril i el 2 i el 6 de maig del 2009. Ja ho recorden: 0-0, 2-6, 1-1. I les portes obertes de glòria. Ara és la mateixa situació però amb el pas del temps. L'equip de Guardiola juga contra els mateixos rivals tres temporades després, però en realitat amb qui es mesura és contra ell mateix. Sap com era i què lli passava aquella primera vegada. Després ha estat capaç de repetir-ho unes quantes vegades més. Passi el que passi l'estimarem igual. Però també es tracta de veure com s'estima ell mateix. Torneu-ho a fer.