Es veu que era un dia com un altre que l'Anna va voler que fos diferent. I va portar els seus dos fills, de 5 i 7 anys, a l'entrenament del Barça de futbol per regalar-los –i qui sap si per regalar-se a ella mateixa, també– la proximitat amb els ídols. Els seus ídols. Van esperar impacientment que la feina dels jugadors finalitzés, l'Anna i els seus fills, i quan va arribar l'hora ells i una dotzena més d'aficionats van ser testimonis, decebuts, de la infranquejable distància que pèrfidament separa el món del món real: només Guardiola i Thiago, piulava la periodista Rut Vilar a través de Twitter, es van aturar.

Demà, ho sabem, el sistema solar negarà les lleis físiques perquè aquests mateixos jugadors s'enfrontaran amb el Madrid i la població dels cinc continents es pararà. Però ells, déus d'una mentida gens menor, van ser incapaços el dia que es parava el món dels fills de l'Anna d'aturar-se dos minuts a fer-los feliços. A ells i a una dotzena d'aficionats. El castell fa temps que no s'aguanta per enlloc –si és que mai es va enfilar dret– i els temples ressonen buits ofici rere ofici. I els únics portadors de fe que resten immunes es fan pregar, s'esmunyen. A consciència, ignorant que a l'altre costat de les càmeres que els fan la cort des que es lleven fins que es recullen hi ha un món que es desviu per ells. Que ja només es desviu per ells. 

Un fet no fa la cosa, però tampoc no és només casualitat. Segur que els jugadors del Barça i de la resta d'equips de futbol atenen els aficionats que els segueixen (i en ocasions els persegueixen). Però no sempre. Més aviat poques vegades i a desgana. Naturalment que hi ha lloables excepcions, però que els clubs de futbol (i d'altres esports) s'afanyin a enviar als mitjans de comunicació cada primera setmana de gener, puntualment, imatges i fotografies dels seus jugadors i tècnics visitant nens ingressats en hospitals és com a mínim delator.

La fragilitat de les il·lusions de la mainada no és estacional. Forma part del seu esperit de supervivència i és cada dia, a cada minut, que els infants es connecten a la vida des de la imaginació. És fent fantasia que senten i perceben què volen ser quan siguin grans. I agafats per exemple a una pilota, quan la mare els acotxa sota els llençols, ells també fan l'últim gol de Messi. Transmetre és actuar, no hi ha missatge sense acció, i quan els jugadors de futbol no s'aturen a atendre una quinzena d'aficionats el que resta és la decepció, un insondable desengany. Il·lusions trencades, les mateixes que un dia, ells, jugadors (extraterrestres) professionals, van recrear. Tot trontolla i el món ja no se separa entre creients i escèptics perquè tothom pertany al segon grup. Però el parèntesi del joc, el fet imprevisible de l'esport, la seguretat que dóna oblidar-se per uns minuts de les misèries que ens envolten hauria de ser innegociable.

En l'NBA ho saben bé. Conscients que ells són els actors de la gran comèdia, no només no renuncien al contacte amb la comunitat, com ells ho anomenen, sinó que d'aquest contacte en fan programa. Hàbit. Hi ha molts més multimilionaris que en el món del futbol, en l'NBA –pel cap baix, uns 25 paios tenen una fitxa superior a la de Messi, per exemple–. Ingressen una indecent quantitat de milions cada temporada per jugar a bàsquet. S'entrenen, viatgen, guanyen i perden i atenen els mitjans de comunicació. Tots. I també prenen part de manera regular en activitats en escoles, centres d'acollida i hospitals de la ciutat on viuen. Forma part de les seves obligacions, igual com fer cistelles, agafar rebots i posar taps. Exactament igual. Ho saben i ho accepten. Jugadors i lliga. Actuen.