El Barça és molt superior al Chelsea. Però les eliminatòries se superen amb gols. La primera cosa ja s'intuïa i la segona la sap tothom. I ahir van quedar demostrades a Stamford Bridge. Això són les semifinals de la lliga de campions i el Barça no en tirarà cap tros a l'olla de jugar molt bé a futbol. Haurà de fer gols. Els haurà de fer al Camp Nou. Pot fer-ho, és clar. Perquè ja ho podia haver fet ahir. Va tenir les ocasions, però no l'encert. No convertir-les en gol va ser com felicitar el Chelsea perquè ho estava fent bé. És el que té ser generós amb el futbol. A vegades el Barça també ho és amb els rivals.

La primera part es va jugar entre caiguda a terra i caiguda a terra de Drogba. Fins que l'única vegada que no va caure a terra va marcar el primer gol del partit, en el temps que es va afegir perquè l'havia perdut ell. El davanter ivorià es va quedar com a únic atacant del Chelsea i va haver de lluitar per totes les pilotes llargues que li van enviar els seus companys. En tots els duels va perdre, i la majoria de les vegades va acabar a terra, més sovint per simulacions i trompades seves que dels jugadors del Barça. Això i els fores de banda que llança Ivanovic com si fossin córners va ser tot el bagatge ofensiu dels locals fins al minut 45. Es van haver de conformar amb els fores de banda perquè no va tenir ni l'oportunitat de forçar cap córner, un altre dels seus millors recursos ofensius. Això sí, van marcar en l'únic contraatac que van lligar. Pèrdua de pilota de Messi, obertura de Lampard a l'esquerra per a Ramires, centrada i rematada a gol de Drogba. Un cop més, el balanç de la primera part castigava severament el Barça.

L'equip de Guardiola havia exhibit la seva superioritat. El Chelsea l'esperava dins el seu camp, en un desplegament molt similar al del Llevant contra els blaugrana. Nou homes en dues línies defensives i Drogba a dalt incomodant la defensa, com va fer Koné. Al Barça li va costar tenir fluïdesa en el joc. Les combinacions prioritzaven més la seguretat que la velocitat. Però, amb paciència, els blaugrana van tenir quatre ocasions molts clares i un penal a Iniesta no xiulat. El problema, un cop més, va ser la rematada. No era la primera que ho vèiem. Era el típic partit en què el temps juga a favor del rival del Barça. Passen situacions de perill, però després se senten quasi immunes. Aquesta sensació també és la que va impulsar el contraatac letal que va acabar amb l'1-0. A la segona part s'havia de veure si el gol de Drogba acabaria en càstig o seria el despertador que necessitava el Barça per incloure la porteria en la seva superioritat.

El Barça es va espavilar. Però el Chelsea també. Va atacar més el Barça, més bé es va defensar el Chelsea. Els blaugrana van embotellar els blaus, però van tenir menys ocasions. Ni obrint el camp amb Pedro i Cuenca van aparèixer forats a la defensa. L'última jugada va resumir el partit. Xut de Pedro al pal i de Busquets als núvols. La punteria haurà de jugar en la tornada al Camp Nou si el Barça vol ser a Munic. La sort del Chelsea no pot durar tant.