L'esport no és natural en l'home
Pierre de Coubertin ha passat a la història per haver creat aquest gran espectacle i negocis esportiu que són els Jocs Olímpics. L'any 2004 es va editar el llibre que ens ocupa avui en què ens ofereixen les Lliçons de pedagogia esportiva que Coubertin va publicar el 1921. El llibre conté també una biografia del personatge i un ampli pròleg en què els professors Josep Casanovas i Joan Soler ens parlen del personatge i la seva obra. Casanovas i Soler ens diuen que Coubertin és recordat com un humanista universal i per haver restaurat els Jocs, però que “amb aquesta important simplificació del personatge, sovint s'oblida l'interès educatiu de la seva obra” i que davant la magnitud dels Jocs actuals “l'olimpisme originari del seu creador ha quedat en un segon terme”.
Doncs amb aquest llibre podem llegir de primera mà alguns dels pensaments de Coubertin. Si es tracta d'extreure frases que siguin atractives n'hi ha un munt, com quan, tot just començar, ens diu que “l'esport no és pas natural en l'home: està en contradicció formal amb la llei animal del mínim esforç”. Després fa una repassada a la història dels “exercicis esportius”, en què remarca que només en tres ocasions “l'esport ha tingut una funció considerable en el conjunt de la civilització perquè ha conquerit molta gent i perquè ha merescut l'atenció general”. Parla de l'antiguitat, l'edat mitjana i el que el 1921 anomena temps moderns. Què diria Coubertin si veiés els Jocs Olímpics i l'esport dels nostres dies! Ho podem intuir, ja que hi ha un moment en què critica “el mercantilisme” dels Jocs de l'antiga Grècia. I sempre que es parla de Coubertin, hi ha un espai per a les dones: “Tècnicament, les futbolistes o les boxadores no presenten cap interès, sempre seran dobladures imperfectes. No es pot aprendre res observant-les. Per això els que s'apleguen en aquest objectiu obeeixen a d'altres preocupacions.”