A Man­resa viuen enga­nyats. Ells no ho saben. Perquè ja fa molt temps que dura. Es pen­sen que el que passa és de veri­tat. Però no ho és. Parlo del Bàsquet Man­resa, és clar. L'Assig­nia en els últims temps, gràcies al patro­ci­na­dor prin­ci­pal. El que fa anys que està pas­sant no pot ser. És un truc de màgia que té mera­ve­llats els afi­ci­o­nats, la ciu­tat, la comarca. I cada dia més enllà. Pur il·lusi­o­nisme. Perquè el que passa és pura il·lusió, però també pura pro­fes­si­o­na­li­tat. Aquí hi ha el truc: que sem­bla màgia però en rea­li­tat hi ha molta feina al dar­rere.

L'equip de Jaume Pon­sar­nau juga avui a la pista del Lucen­tum d'Ala­cant i si torna a obrar el mira­cle quo­tidià dels últims temps estarà més a prop de clas­si­fi­car-se per al play-off pel títol. És difícil que ho acon­se­guei­xin, és cert. Però que ningú no ho des­carti. Perquè la lògica diu que no era pos­si­ble que a aques­tes altu­res l'equip estigués en aquesta situ­ació. És un dels avan­tat­ges de no ser cons­ci­ents de les limi­ta­ci­ons, que a vega­des sem­bla que no exis­tei­xin. Per això dic que el que està fent l'Assig­nia no pot ser, no pot ser real, perquè des­a­fia tota la lògica no només de l'esport sinó de l'eco­no­mia i les capa­ci­tats huma­nes. Si hi hagués una mica de lògica, el Bàsquet Man­resa faria anys que hau­ria per­dut la cate­go­ria d'equip de l'ACB i que esta­ria LEB avall. És més, pro­ba­ble­ment hau­ria des­a­pa­re­gut per invi­a­bi­li­tat econòmica, com ha pas­sat, sense anar gaire lluny, a Girona o a Tar­ra­gona. Ja ho deuen saber, però el pres­su­post de l'Assig­nia Man­resa és el més baix de la lliga ACB, amb diferència. I no aquest any, sinó ja en fa uns quants.

Aquí comença la màgia, l'engany del club que pre­si­deix Josep Vives. Amb molt poquets diners, Vives no només acon­se­gueix fer-los ren­dir, sinó que sap crear un clima de tre­ball posi­tiu i il·lusi­o­na­dor. La incor­po­ració com a patro­ci­na­dor d'Assig­nia, una empresa cata­lana que ha fet una aposta pro­fi­tosa tant per al club com per als seus interes­sos, és un dels últims mèrits en uns temps molt difícils per al patro­cini. Però també hi ha un munt d'empre­ses de totes mides que en la mesura de les seves capa­ci­tats estan impli­ca­des en el pro­jecte. Això vol dir molta feina i molta capa­ci­tat de con­vicció. A més, en un con­text en què la majo­ria dels com­pe­ti­dors per­ta­nyen a orga­nis­mes públics i que han vis­cut pen­sant que la crisi pas­sarà i que no haurà pas­sat res. El Man­resa, en canvi, ha assu­mit el sen­tit comú com el seu estil de vida. I aquest ha estat el seu avan­tatge com­pe­ti­tiu, sobre­tot ara en temps de penúria econòmica gene­ral. A vega­des això també ajuda que una pilota que toca el cèrcol acabi entrant. La resta de la feina la fan Pere Cap­de­vila, el direc­tor espor­tiu, fit­xant per­les amb pocs diners, i Jaume Pon­sar­nau, amb el seu talent com a tècnic i la seva impli­cació amb el club. I els juga­dors, és clar. Però tot ple­gat és un gran engany, un mera­vellós engany que tant de bo s'enco­manés a tot el país i no només en l'esport.