A Manresa viuen enganyats. Ells no ho saben. Perquè ja fa molt temps que dura. Es pensen que el que passa és de veritat. Però no ho és. Parlo del Bàsquet Manresa, és clar. L'Assignia en els últims temps, gràcies al patrocinador principal. El que fa anys que està passant no pot ser. És un truc de màgia que té meravellats els aficionats, la ciutat, la comarca. I cada dia més enllà. Pur il·lusionisme. Perquè el que passa és pura il·lusió, però també pura professionalitat. Aquí hi ha el truc: que sembla màgia però en realitat hi ha molta feina al darrere.

L'equip de Jaume Ponsarnau juga avui a la pista del Lucentum d'Alacant i si torna a obrar el miracle quotidià dels últims temps estarà més a prop de classificar-se per al play-off pel títol. És difícil que ho aconsegueixin, és cert. Però que ningú no ho descarti. Perquè la lògica diu que no era possible que a aquestes altures l'equip estigués en aquesta situació. És un dels avantatges de no ser conscients de les limitacions, que a vegades sembla que no existeixin. Per això dic que el que està fent l'Assignia no pot ser, no pot ser real, perquè desafia tota la lògica no només de l'esport sinó de l'economia i les capacitats humanes. Si hi hagués una mica de lògica, el Bàsquet Manresa faria anys que hauria perdut la categoria d'equip de l'ACB i que estaria LEB avall. És més, probablement hauria desaparegut per inviabilitat econòmica, com ha passat, sense anar gaire lluny, a Girona o a Tarragona. Ja ho deuen saber, però el pressupost de l'Assignia Manresa és el més baix de la lliga ACB, amb diferència. I no aquest any, sinó ja en fa uns quants.

Aquí comença la màgia, l'engany del club que presideix Josep Vives. Amb molt poquets diners, Vives no només aconsegueix fer-los rendir, sinó que sap crear un clima de treball positiu i il·lusionador. La incorporació com a patrocinador d'Assignia, una empresa catalana que ha fet una aposta profitosa tant per al club com per als seus interessos, és un dels últims mèrits en uns temps molt difícils per al patrocini. Però també hi ha un munt d'empreses de totes mides que en la mesura de les seves capacitats estan implicades en el projecte. Això vol dir molta feina i molta capacitat de convicció. A més, en un context en què la majoria dels competidors pertanyen a organismes públics i que han viscut pensant que la crisi passarà i que no haurà passat res. El Manresa, en canvi, ha assumit el sentit comú com el seu estil de vida. I aquest ha estat el seu avantatge competitiu, sobretot ara en temps de penúria econòmica general. A vegades això també ajuda que una pilota que toca el cèrcol acabi entrant. La resta de la feina la fan Pere Capdevila, el director esportiu, fitxant perles amb pocs diners, i Jaume Ponsarnau, amb el seu talent com a tècnic i la seva implicació amb el club. I els jugadors, és clar. Però tot plegat és un gran engany, un meravellós engany que tant de bo s'encomanés a tot el país i no només en l'esport.