El PP ens vol escanyar fins que ens agenollem i no ens deixarà d'asfixiar mentre no jurem fidelitat eterna a aquest pare que ens pega amb el cinturó, ens pren el sou, se'l gasta en mals vicis i amb el que ens deixa només ens arriba per comprar pantalons al mercat quan ell vesteix roba de marca. Com que amenacem d'emancipar-nos, es riu fins i tot de la llei escrita i no ens paga ni el que ens deu.

No ens queda ni un euro de diner públic per ajudar les iniciatives que construeixen estructura d'estat, entre les quals hi ha singularment l'esport. La Secreteria General de l'Esport va retallar un 30 % el seu pressupost l'any 2011 i el d'aquest any no se sap però ja tremolem. La Federació Catalana de Rugbi no sap d'on treure els diners per continuar reclamant el que és de justícia, la integració com a membre de ple dret en la federació internacional, de la qual va ser una de les fundadores. La fórmula 1 pateix pel futur perquè la Generalitat no pot assumir les possibles pèrdues d'explotació del Circuit de Catalunya, tot i que l'impacte econòmic de la cursa és molt superior.

Tot això són petites (o grans) victòries de l'Espanya que ens usurpa els diners per subvencionar les regions que no volen marxar. I hem de tenir clar que com més parlem de sobirania i independència, menys diners dels nostres retornaran i més ofegats viurem. Pel que fa a l'esport, ja hem arribat a una situació tan extrema que els qui continuem reivindicant una dimensió pròpia per a l'esport català gairebé som titllats de frívols, amb l'aigua que baixa als hospitals, les escoles, la indústria i les infraestructures.

Catalunya ha retallat despesa de tot arreu els dos últims anys. Hem donat exemple –són pocs el que l'han seguit, certament–, encara no ens en sortim i ara Espanya ens imposa més retallades que fan que un català, pel sol fet de ser-ho, pagui més per estudiar, per anar al metge, per omplir el dipòsit, per anar a Barcelona, per cobrar un sou, per tot. Paguem pel que és nostre i ara pagarem més perquè Espanya no se'n surt i el PP ha perdut tota credibilitat a Europa en el temps rècord de cinc mesos. El mateix període de temps que va entre les mentides del seu programa electoral i les seves decisions de govern.

Ara retallen sanitat i educació, i encara no estalvien prou. Podrien retallar d'això tan superflu que és l'esport. Del considerable pressupost del CSD (125 milions d'euros) i de les subvencions a les federacions, plans ADO, beques, premis i altres dispendis. És senzill. Només cal que els esportistes catalans defensin la samarreta del nostre país en europeus, mundials i Jocs Olímpics. La caiguda de competitivitat d'Espanya en la majoria d'esports serà tan important que s'estalviaran un munt de diners. La selecció espanyola de futbol no guanyarà l'Eurocopa ni el mundial, la de bàsquet no tindrà medalla olímpica, i podríem anar continuant. Nosaltres ja ens espavilarem, competirem, guanyarem o no alguna cosa, però segur que farem amics.

Hi ha un problema: Espanya ha insistit tant que només hi pot haver una federació per estat afiliada a les internacionals que la idea ha triomfat. Ho hem vist en els últims anys i la barbaritat del patinatge n'és el millor exemple. Cada repte, però, sempre té una solució. Volar sols. Aquesta santa paciència que demostrem només té sentit si serveix per alimentar encara més la gana de marxar. Va sent hora de parlar menys i passar a l'acció.