Vint anys després, en determinats cercles de Badalona encara es debat si l'equip que va perdre aquella dolorosa final de l'Eurolliga contra el Partizan, la del triple de Djordjevic, era millor o pitjor que el que la va conquerir dos anys després a Tel Aviv gràcies a un altra cistella de tres punts de Corny Thompson, un americà que es va guanyar un lloc al cor dels aficionats del que encara avui s'ha de considerar com el bressol del bàsquet. Vint anys després, i com si es tractés d'una assignatura obligatòria, bona part de la mainada que omple cada tarda les pistes de les escoles i els pavellons de la ciutat per fer els primers bots a cistella coneix els noms i els cognoms d'uns jugadors que van dur la Penya a viure els millors anys de la seva història. Rafael i Tomàs Jofresa, Jordi Villacampa, Harold Pressley, Mike Smith, Corny Thompson, Juanan Morales i Ferran Martínez, entre molts altres jugadors formats en el planter verd-i-negre. Els seus pares i mares els n'han parlat. I el vídeo i internet s'han convertit en un recurs senzill i de molt fàcil accés per revisar imatges dels moments més brillants d'una trajectòria difícilment repetible en un context marcat per la crisi, que no ha afectat la capacitat de produir nous talents que encara conserva la Penya.

Algú pot pensar, i amb raó, que fer memòria és el millor recurs per allunyar el pensament d'una realitat complicada des de tots els punts de vista. El Joventut no pot aspirar avui i difícilment ho podrà fer en el futur a reeditar els èxits d'una etapa en què el bàsquet va arribar a rivalitzar amb el futbol pel que fa a audiències. Uns temps en què hi havia una llista d'espera quilomètrica per poder fer-se soci d'un club de ciutat que plantava cara als gegants del futbol que, per cert, continuen existint sense problemes econòmics de cap tipus.

Però a Badalona, el bàsquet és molt més que això. Tal com va dir Zeljko Obradovic després de conquerir el títol a Tel Aviv, “el Joventut és una manera d'entendre la vida”. Guanyi o perdi, quedi primer o últim. I si això no ha variat fins ara, és difícil que ho faci per molt que passin els anys. Amunt el cor, penyeros! Teniu moltes coses a celebrar.