Demano disculpes per avançat, com a periodista que encara sóc, perquè Pep Guardiola anunciarà el seu futur en les pròximes hores i sóc incapaç d'assegurar què succeirà. També reconec que en alguns moments vaig donar la seva renovació gairebé per feta, fent encaixar intuïcions i pistes erràtiques al meu favor. I que en aquests moments em deixo emportar pel pessimisme general, recopilant altres indicis tan discutibles com els del passat, que apunten a un comiat. Disculpin, però és que la discreció del tècnic és infranquejable i ja no sorprèn ningú.

Sí que em sorprenen les lliçons de compromís. Surten gratis quan s'apliquen als altres i no a un mateix. Que si no pot deixar l'equip ara que passa un moment delicat... Que si seria una decisió cruel... Que si ara ja és massa tard per dir que no... Que si el país no està preparat... Que si li ho deu a l'afició... Que si li ho deu als jugadors... Que si li ho deu a aquesta directiva, que li ha regalat tot el temps del món per reflexionar i que ara només li demana un any més... A vegades ens confonem quan parlem de compromís. No és el mateix, per exemple, estar compromès amb la feina que amb la mà que et dóna de menjar. No és el mateix estar compromès amb la professió que amb uns interessos personals. I estic convençut que la decisió de Guardiola depèn exclusivament de si es veu capaç de continuar fent bé la seva feina. No del que digui la directiva ni dels beneficis que calculi que pot generar un any més a l'equip. En aquesta valoració, per sort o per desgràcia, només hi pot entrar ell. Sobretot, perquè ningú pot arribar a imaginar-se què suposa haver d'entrenar un equip com el Barça. Quan tanqui aquesta temporada, per exemple, haurà concedit unes 500 rodes de premsa i haurà contestat unes 10.000 preguntes en només quatre anys. El càlcul és fàcil. Li ha tocat fer d'entrenador, de president i fins i tot de “refrigerador”, com va reconèixer un dia. Els títols no li han arribat sols, sinó a través d'una feina diària absorbent, d'una dedicació obsessiva. Tampoc resulta fàcil gestionar una plantilla plena de figures ni reconduir les pressions exteriors. I també sembla que haguem oblidat de sobte que durant l'últim any ha hagut de conviure amb la greu malaltia de Tito Vilanova, ajudant però sobretot amic, i amb la d'Abidal, un company de vestidor. No haver viscut aquestes situacions límit m'incapacita per fer certs judicis de valor. En tot cas, no m'estranyaria que se sentís incapaç de mantenir viva la il·lusió després de totes aquestes emocions.

Són pocs els reptes que li queden per complir a Guardiola com a entrenador del Barça. Però l'últim l'afrontarà, paradoxalment, quan ja sigui fora del club. El millor llegat que podria deixar, més encara que els títols, és que tot allò que ha construït en els últims anys tingui continuïtat en el futur. I que l'equip pugui caminar sol quan ell ja no hi sigui. Sol passar, amb figures tan grans com la seva, que provoquen una forta relaxació al seu voltant. Però Guardiola no ha treballat només per al present, sinó que també ha intentat fer-ho per al futur. Ha insistit en un estil de joc, en una manera de comportar-se públicament, i fins i tot ha aconseguit que l'afició acomiadi amb aplaudiments una eliminació europea. El dia que marxi, sigui ara o més endavant, li tocarà a la directiva donar continuïtat a la seva obra.