Els títols donen la glòria, però el pes específic es guanya amb la constància de ser-hi un any rere l'altre. El Barça és a Istanbul per disputar una final a quatre de l'Eurolliga per dotzena vegada en 23 anys, des que es va instaurar aquest format en la màxima competició continental. Més de la meitat. Això no ho poden dir ni els equips més llorejats del continent. En onze participacions, el Barça ha disputat sis finals i només n'ha guanyat dues. No és el rei de l'eficiència (el Panathinaikòs té sis títols de set finals), però forma amb els grecs, el Maccabi i l'Olympiacòs el quartet d'equips més influents del bàsquet modern europeu. Té menys títols que l'equip de Split (Jugoplastika i altres variants), però només cal recordar on és ara el conjunt croat per adonar-se que el mèrit no és tant arribar com mantenir-se. La llista d'equips campions que han passat a la segona fila o a l'anonimat no es tanca amb la llegendària formació de Kukoc, Ivanovic, Perasovic, Radja i Savic. El Llemotges va arribar a desaparèixer, el Zalgiris ha passat molts anys malvivint en les primeres fases i el gran Virtus de Bolonya –tot un bicampió amb Danilovic, Ginóbili i Andersen– va arribar a patir per la subsistència i es va veure forçat al descens de categoria. Per no parlar del Madrid, amb un sol títol en l'única final que ha disputat des del 1989.

És en aquesta comparació que el Barça brilla amb llum pròpia. És ara quan s'ha de valorar la feina ingent i al seu moment injustament criticada d'Aíto García Reneses, que no va aconseguir mai un títol perquè va coincidir en l'època amb aquell equip amb sobredosi de talent que liderava Toni Kukoc. D'Aíto i de qui li donava cobertura al Barça, Salvador Alemany. Els Aíto i Alemany del segle XXI són Xavi Pascual i Joan Creus. Amb ells el Barça haurà estat en tres de les quatre últimes finals a quatre.

A Istanbul, el Barça no és el favorit, però el pronòstic no té gaire importància. També ho era en els anys noranta i perdia. I al Sant Jordi fa nou anys i a París 2010 i ho va confirmar amb dos títols. Aquesta curs l'equip sembla menys fresc, amb menys recursos i hi ha jugadors de rotació que no han assolit el nivell no ja per ser titulars, sinó per tenir més espais. En una final a quatre, però, tot això es relativitza i apareix el caràcter dels individus i el talent de les peces clau. En canvi, el Barça de Xavi Pascual cada any està més treballat en aspectes tàctics i col·lectius, i aquest és un substrat de base que sempre suma.

A Istanbul, l'únic que pot perdre el Barça és el títol, perquè la consideració d'equip que marca la pauta en el bàsquet europeu creix any rere any. Gràcies a l'esforç econòmic del club, al treball i la coherència de Pascual i Creus més enllà d'errors i encerts. Ara que anem aprenent a valorar el que van fer Aíto i Alemany, no cometem el mateix error del passat jutjant les derrotes, si és que arriben.