Fa cinc temporades que l'ACB va implantar el format de play-off de quarts de final a un màxim de tres partits. L'objectiu era fer menys previsibles els resultats i donar més possibilitats a l'equip petit, que guanyant el primer partit a fora podia sentenciar a casa. Cinc anys després, podem afirmar que aquest efecte s'ha anat diluint. El primer curs (2007/08) va viure una sorpresa majúscula quan l'Unicaja –vuitè de la fase regular– va eliminar el Madrid (primer). La temporada següent van passar els quatre primers, la 2009/10 únicament l'Unicaja (cinquè) va tombar el València (quart) i la passada, el Bilbao (sisè) va tornar a fer fora el València (tercer) de les semifinals. Diumenge ja es van enllestir les sèries Barça-Alacant, Caja Laboral-Bilbao i Madrid-Banca Cívica –sempre a favor dels favorits– i aquest vespre el València (quart) i el Lagun Aro (cinquè) es juguen la plaça vacant. En les deu temporades anteriors, amb quarts de final a cinc partits, es van donar set sorpreses, de manera que, tot i que la intenció era bona, no s'hi ha guanyat tant. I si entrem en el detall de qui ha protagonitzat aquestes sorpreses teòriques, notarem que l'efecte revitalitzant és relatiu. Dues de les sorpreses d'aquests cinc anys les ha protagonitzat l'Unicaja, un equip gran per pressupost que té la mania de fer el préssec en la fase regular, bé pels danys col·laterals de la participació en l'Eurolliga o per errors de planificació. L'altra va venir el curs passat del Bilbao, posseïdor d'una plantilla i un pressupost per rivalitzar amb els grans, però només sisè en la fase regular. No havia de sorprendre tant que eliminés el València en els quarts com que es plantés en la final derrotant el Madrid a semifinals. Si la intenció és millor que el resultat, seria bo replantejar-se la norma. Els quarts de final a tres partits són més intensos que els de cinc, però potser encara guanyarien més si es jugués el primer partit a la pista del més mal classificat. La via radical d'eliminar directament els quarts escurçaria una setmana la temporada –que amb una lliga de 18 equips seria una idea benvinguda–, però esborraria tota possibilitat de sorpresa, per mínima que sigui. No és, per tant, una solució.