L'acció se situa en plena guerra freda i, ja se sap, en un món de bons o dolents en què les variacions són indissolubles al fet segons qui l'expliqui. En aquest cas, a Rússia situen la trama de l'acudit a Moscou, i expliquen que un dia JF Kennedy va visitar el màxim mandatari de l'imperi vermell, Nikita Khrusxov. L'ambient era tan sospitós com hipòcritament cordial, naturalment, i el vell Khrusxov va emplaçar el jove i vital Kennedy a un desafiament: una cursa de 100 metres entre tots dos. Amb reserves, el líder nord-americà va acceptar-lo, no sense expressar la seva incredulitat. “Què diran demà els diaris si el derroto?” “No es preocupi i corri”, es veu que va contestar-li, convençut, Khrusxov. La cursa no va tenir emoció i Kennedy va creuar primer la línia de meta. Clarament. L'endemà el Pravda, pontificador, titulava: “Nou triomf de l'home soviètic contra l'imperi capitalista: Khrusxov, segon; Kennedy, penúltim.”

L'esport és ple de sentències que vertebren el seu soroll. Es diu que “el segon és el primer dels perdedors” o que “del segon mai ningú no s'en recorda”. En la darrera final de l'Eurolliga de bàsquet, amb el CSKA de Moscou com a protagonista, s'hi adequa la primera formulació. Però en cap cas la segona, perquè, potser com mai abans, d'aquí a uns anys d'aquest segon tothom en tindrà memòria.

De les escasses referències que la televisió russa va mostrar l'endemà de la desfeta, tres imatges van repetir-se: la cistella final de Printezis, un temps mort quan el CSKA atropellava l'Olympiacòs en què es veien alguns jugadors russos riure, i Andrei Vatutin, en declaracions postpartit: “La compassió és gratuïta, però l'enveja te l'has de guanyar”, recordava el president del club de l'exèrcit, agafant-se a una frase feta de l'imaginari rus. Es poden dir moltes coses després de la cistella de Printezis, però la causa de l'inesperat títol grec va ser la no-victòria del CSKA. Un equip que ha teixit una temporada des d'una superioritat física insultant que l'ha fet passar per sobre dels rivals sense necessitat de tenir un segon base o, pel mateix fet, que va arribar al seu primer (i únic) final ajustat sense haver sabut forjar el rol de l'home executor, d'aquell que se la juga en la darrera possessió perquè tothom, ell i companys, hi confien. No hi ha temporades perfectes, i fins i tot les obres aparentment més aconseguides tenen tares.

Les circumstàncies van procurar-me un vespre inoblidable, aquell diumenge 13 de maig. Amb la companyia de Iuri Serguèievitx Arstanov, de 71 anys i membre els últims deu anys del govern de la regió de Penza –a uns 650 quilòmetres al sud-est de Moscou–, ens disposàvem a gaudir de l'esport. Primer, a les set de la tarda, amb un partit del mundial d'hoquei sobre gel entre Rússia i Txèquia –2-0, fàcil; un dia a l'oficina per a Evgeni Malkin i companyia, que van aconseguir una setmana després el títol signant un campionat perfecte, amb deu victòries en deu partits–. Després, a les deu, amb la final de l'Eurolliga de bàsquet entre el CSKA i l'Olympiacòs. La sorpresa va ser que, en comptes del partit programat, el canal que havia de retransmetre'l en obert va passar en directe el Màlaga-Sporting de la darrera jornada de la lliga espanyola de futbol. Una prova més –la definitiva– que el bàsquet és l'esport número XX a Rússia.

Amb aquella resignació pròpia del poble eslau Iuri Serguèievitx va anar a reposar sense dir res, i no va ser fins l'endemà que va parlar-ne, del fet. “No s'indigni ni s'estranyi –em deia Iuri Serguèievitx–. Això sempre ha anat així, aquí. Ells ja sabien el desenllaç de la final i van decidir que no calia mostrar-ho.” Ho deia somrient, evocant interiorment l'acudit dels 100 metres.