Malgrat tot, ens n'estem sortint
Quatre anys després que arrenqués aquesta maleïda crisi, em sembla que és hora d'admetre que no tornarem mai als estàndards de riquesa, creixement i despesa que teníem abans del 2008. I que val més que anem superant el terme crisi, perquè això que vivim ara ja ha deixat de ser una crisi, és una nova realitat. De la capacitat que, com a poble, tinguem d'adaptar-nos-hi dependrà en gran mesura la força amb la qual ens en sortirem. I en això, com que vam reaccionar abans que ningú, vaig veient que ens en sortirem abans –i millor– que ningú. Ja em perdonarà el lector que acabi de quedar-se sense feina, o que hagi perdut un 30% del seu salari o, pitjor, que hagi esgotat els subsidis. Però crec el que dic i crec que haver engegat el procés de resituació abans que ningú ens farà més forts i competitius.
Mireu, aquest cap de setmana es disputa al Circuit de Catalunya la sisena prova del mundial de motociclisme. La nostra pista permanent és, gràcies a la seva gent, al Circuit, al RACC i a la Generalitat, una de les tres úniques del món (amb Sepang i Silverstone) on es disputen grans premis de F-1 i Moto GP. I això, des del 1992. Cap altre circuit en pot presumir. I com que s'han fet les coses prou bé, s'ha acabat encarrilant una solució perquè continuï sent així. Després d'uns mesos d'estudi, del tot necessaris atesa la magnitud de l'esforç econòmic que requereixen aquestes curses, s'ha arribat a la conclusió –encertada– que no tenia cap justificació renunciar a lluitar per aquestes curses, que deixen al país –en termes d'ocupació, ingressos directes i fiscalitat– més del que costen, a més del retorn d'imatge i promoció. Això no té marxa enrere, i que el president de la Generalitat, Artur Mas, fos l'amfitrió de la presentació del gran premi de motociclisme, amb tots els pilots catalans presents, és un símptoma inequívoc.
Fer-ho bé sempre ha de tenir premi. En aquest cas, continuar gaudint de la competició a un preu raonable. Diu Dorna –el promotor del mundial de motociclisme– que sobren dos grans premis a la península Ibèrica. Estoril ja ha caigut, Jerez ha renovat i Motorland té contracte. Queda Catalunya i Xest. Jo aposto per Catalunya. En la F-1, a Bernie Ecclestone ja fa dies que no se'l sent piular sobre intercalar els grans premis de Catalunya i València. Com a personatge influent i ben informat, deu saber més bé que nosaltres què passarà quan s'estiri el fil de Bankia i dels seus amics del PP valencià. Tot el que arriba de València amenaça ruïna. Des del seu gran premi a la dissolució, d'avui per demà, de l'equip campió d'Europa de bàsquet femení, el Ros Casares, sustentat per una societat que ja no ha pogut fer front als seus crèdits bancaris. Cultura de l'esforç, diu el lema del València en la semifinal de l'ACB contra el Barça. A algú li pot semblar cínic venint d'on ve. Prefereixo pensar que han vist la llum i fan proselitisme. Perquè l'esforç ha de tenir premi. Per força.