Té raó Carmelo Ezpeleta, cap de Dorna, quan diu que a Casey Stoner se li han de donar les gràcies pels serveis prestats i que el mundial no trobarà a faltar l'australià, l'any vinent quan no hi sigui, i encara que acabi aquest 2012 reeditant el títol de campió del món. Però també té raó Casey Stoner quan afirma que Dorna i el mundial tindran un problema. No amb el seu adéu, sinó amb el de Valentino Rossi, quan aquest arribi. Què serà de tot plegat quan Il Dottore es retiri? Està preparat, el món, perquè un dia deixi de sortir el sol?

Ja fa més de tres anys de l'últim títol mundial –dels nou que té– del pilot d'Urbino. I en fa dos que és a Ducati, en un matrimoni voluptuós i a la italiana, d'anys seixanta, que tot just ha estat capaç d'engendrar dos podis en vint-i-dues curses. Han fet i han provat de tot, Rossi i Ducati, però aquest any el seu millor resultat en condicions normals continua sent inadequat i xocant pel seu talent i per la seva ambició: un setè lloc a vuit segons del podi. Això és així, però tot això a la gent li importa tres raves. Són minúcies, pura banalitat, empirisme de sèrie B incapaç de trobar refugi quan Déu nostre senyor és entre nosaltres. S'han disputat cinc curses del mundial de Moto GP i el moment àlgid del tediós llargmetratge continua sent la disputa entre Valentino i Stoner a Le Mans, sobre mullat. Una lluita per la segona posició.

És diumenge de cursa. L'horitzó s'aixeca a punta d'alba i l'autopista que condueix a Montmeló desperta. En una àrea de descans, prop de Girona, dos cotxes han fet parada per estirar les cames. Són vuit, els que es dobleguen i badallen abans d'enfilar la darrera hora de trajecte. I ho fan abillats de groc, de diumenge, d'un groc llampant coronat amb el número 46. Tots. Ni rastre del blau de Yamaha. Ni del vermell de Ducati. De groc, el groc d'Il Dottore.

Des d'aquell 1992, quan va sortir del garatge per iniciar la marxa, Dorna ha fet moltíssimes coses i quasi totes es poden qualificar de bones o molt bones. També ha creat una marca, Dorna: Valentino Rossi. No estava entre els seus plans, però la criatura fou concebuda. I s'ha fet gran. Colossal, fins a veure el món des de la perspectiva d'aquell que el subjecta al palmell de la mà. Ezpeleta i Dorna ho saben, i el proper repte de l'empresa organitzadora del mundial és minimitzar els efectes de l'adéu del 46. Tenen clar d'on bufa el vent i també comprenen, sense necessitat de fer una volta de 360 graus sobre si mateixos, que la naturalitat, el magnetisme i el talent de Marc Márquez és avui l'evasió cap al futur. El Tro de Cervera, i un trasllat inajornable del calendari del campionat del món cap a mercats transoceànics en detriment de l'europeu.

Les polèmiques entre pilots, les xerrameques del reglament, els rumors del futur dels pilots; no són res més que bla, bla, bla. Tot això, com els resultats de Rossi des que és a Ducati, a la gran massa de seguidors del mundial els importa tres raves. O quaranta-sis. Ells no són tan diferents de Stoner. Volen curses. Només els interessen les curses i subscriuen el reglament de Ramon Forcada d'un únic punt –”les motos han de tenir dues rodes”– amb un petit afegit: que una d'elles la munti Valentino. Al circuit, el box de l'italià és l'únic que sempre i en tot moment està envoltat de fans. Des de dijous, quan encara no hi ha activitat. Fa anys que això és així. Montmeló no és el món, però les motos i el país han derrapat sempre junts. I Montmeló és simptomàtic.