El jugador persegueix el rival, al jugador el controla l'entrenador i a l'entrenador l'examina el director esportiu. I a aquest l'observa el directiu. I al directiu? Qui controla al dirigent del club que, disfressat de president, de vicepresident, d'alt càrrec o de capatàs a l'ombra, té la darrera paraula?

L'esport professional no és un monstre amb peus de fang. És una criatura que erra invulnerable perquè les ments pensants que la governen ni entenen d'esport i, el que empitjora les coses, no són professionals. Les excepcions són aquella llum que perfila l'horitzó i ens manté l'ànim, però no són la norma. No perquè si fos així la feina d'administrador judicial no formaria part del raquític grup de les rares ocupacions amb més oferta que demanda. Amb molta més oferta que demanda, en aquest cas. L'esport professional és una mentida, una descomunal farsa necessària, permesa i propiciada per l'acceptada negligència dels seus rectors. Dels de més amunt i dels més perillosos, dels que més a prop estan dels salaris i dels assalariats dels clubs. Dels únics professionals en aquest circ de fantasia i confabulacions.

L'excusa és tan senzilla i perfecta que es poden trobar les seves arrels al mateix paradís, sota el cèlebre arbre de la fruita de la discòrdia. “Sóc aquí per amor a aquest esport i aquest club.” I vinga, avall que fa baixada. És la infal·lible targeta de presentació de tot dirigent nouvingut. Neixen innocents, creixen sospitosos, es reprodueixen pervertits i, sense separar-se ni un mil·límetre de la profunda metàfora de la vida, moren indemnes. Només faltaria. És així. I és una vergonya. Però és així perquè no hi ha ningú que passi comptes amb ells. Atrinxerats en el seu amor etern, zelosos de la seva feina i recelosos de tot el que vingui de fora, munten, desmunten i tornen a muntar sense que ningú els verifiqui els moviments. Només faltaria, voler controlar la feina d'aquell que treballa per amor a l'art! Fins que arriba el dia que es descobreix que el club ha generat un deute descomunal, irracional en l'espai i el temps. I els comptes no surten. No han sortit mai. Des del primer dia. Inesperadament els anys viscuts, les victòries cantades i les derrotes plorades són un món fictici. S'han fet sempre les coses amb rigor, s'assegura, fiscalitzant amb lupa cada cèntim d'euro que hi havia a la columna d'ingressos i a la de despeses. Ho juren i perjuren. S'han fet plantilles ajustadíssimes amb escassos recursos, de les més barates del món mundial. Ideals per enfortir l'orgull. El propi en primer lloc –evidentment– i només després el de l'aficionat. S'han fet plantilles de baix cost, s'han venut jugadors formats al planter del club i s'han rebut diners de les institucions. Directement i indirectament. Molts. Però, oh mare de Déu del cel!, el deute acumulat és enorme. De difícil mesura i d'impossible comprensió. Tant, que qui vol agafar el relleu surt esperitat per la mateixa porta que ha entrat. Quan comença a veure papers, a obrir calaixos i a aixecar catifes. On són tots els diners rebuts durant aquests anys? Qui es fa càrrec d'aquest deute generat? I la responsabilitat de matar el club, si no és que el jutge concursal és un aficionat més, de qui és? Si un preparador físic ha de tenir una formació reglada per poder exercir, per què qualsevol entusiasta impresentable pot ser directiu i gestionar impunement els diners de tots nosaltres? I quan ho fa, per què no hi ha una responsabilitat regulada, civil o penal –o civil i penal– per a aquells que ho fan malament?

Agafin l'esport que els convingui. El que més segueixin. I, no hi perdran ni dos minuts, els exemples els sobraran.