L'altre dia vaig poder seguir la retransmissió televisiva de l'etapa Belfort-Porrentruy del Tour de França. Era una etapa no gaire llarga, 157,5 quilòmetres de distància, amb set ports de muntanya i va ser captivadora. De bell antuvi ja hi va haver l'escapada impossible de Jens Voigt, atrapat després del primer port, i després la cursa va seguir absolutament viva, havent-hi en cada moment noves temptatives d'escapada i, a la vegada, de control del grup. Havia pensat que no havent-hi cap ídol indiscutible, aquest Tour seria avorrit. Sense Contador ni Schleck –ni, per al·licient dels catalanets, tampoc hi participava Joaquim Rodríguez– i havent desaparegut les figures mítiques que l'havien monopolitzat en llargues èpoques (Armstrong el va guanyar set vegades i Indurain, Hinault, Mercks i Anquetil, cinc), semblava raonable la meva suposició. Però amb el Tour passa com en tantes altres coses: que la cursa és més important que els corredors i així en acabar aquesta etapa ja va generar nous ídols: el jove Thibaut Pinot, que ha seduït els francesos, i l'endemà, en la contrarellotge, els anglesos ja van poder apostar per Bradley Wiggins.

Esmento tot això perquè en haver gaudit tant d'aquest episodi, el fil de la memòria em va dur a l'any 1952 quan Bernardo Ruiz va quedar tercer i seguíem els finals d'etapa per ràdio tot una colla d'amics aglevats a Moià on nosaltres o algun familiar proper havíem anat a fer salut. L'emoció viscuda en aquelles retransmissions no tenia res a envejar a les ara televisades i més quan, no sé ben bé per què, potser per una possible rima divertida, ens vam encapritxar d'un corredor basc, Jesús Loroño. Corejàvem la mescla de classe i d'obcecació que eren els seus èxits com quan va obtenir el premi de muntanya del Tour l'any 1953 i va quedar cinquè el 1957. I què no dir de Miquel Poblet que va guanyar dues etapes del Tour de l'any 1955 amb uns esprints realment memorables!

Amb tot, cal dir que el ciclista que m'havia impressionat més havia estat el suís Hugo Koblet, que va guanyar el Tour l'any 1951, precisament un any després que ho hagués fet un altre suís, Ferdinand Kübler. Koblet pedalava harmònicament, sense aparentar cap esforç i semblava que el domini de la intel·ligència governés la seva activitat física, sense malbaratar cap esforç i lliscant de manera notable en les ocasions propícies. Va ser flor d'un estiu, tot i que en anys posteriors va fer el segon lloc del Giro d'Itàlia. El ciclista que m'ha recordat més Koblet va ser el nostre José Pérez Francés, nascut a Cantàbria, que amb una superioritat notable va guanyar l'any 1965 l'etapa del Tour que finalitzava a Barcelona. Al Tour ja havia acabat tercer de la classificació general l'any 1963.

L'encís del ciclisme, per a qui el practica, és clar. En canvi, per a qui només el contempla no deixa de ser un misteri. Com el de pujar una muntanya i esperar, en un revolt, com els ciclistes passen. No deixa de ser un símbol de com passa la vida: multicolor, individualista i gregària, amb esforç però també amb la facilitat del qui ha adquirit una tècnica o un ofici. Tot un altre sentit té, en canvi, veure un final d'etapa que no és altra cosa que gaudir del darrer esforç del guanyador. D'altra banda, cal constatar com, a vegades, el diàleg entre espectador i ciclista pot ser injust: encara recordo un final d'etapa a Thonon-les-Bains, el 1960, en què Fernando Manzaneque arribava amb dos minuts d'avantatge, als crits d'uns quants espanyols “Hala, hala, Manzaneque!” l'inventor de la pájara (defalliment d'uns minuts) es va girar i va obrir els braços, palmells amunt, com dient que més voleu paios?

Llàstima que un esport tan bell hagi estat sovint tacat pel fantasma del dopatge, sempre lligat als darrers descobriments d'algun laboratori que s'avança –com passa també en els additius alimentaris– al control posterior que fa l'administració i amb la fràgil frontera que hi ha entre productes reparadors, reforçants, estimulants i dopants.