Estem tots molt contents i satisfets amb la commemoració dels vint anys dels Jocs Olímpics de Barcelona. Tots hem tret els records del fons de la calaixera i, en els temps que corren, els hem fet servir en un viatge enrere que ens permet no només no haver de mirar endavant, sinó a més no haver de pensar en el que cada dia ens toca viure. Ahir va fer vint anys de la inauguració dels Jocs de Barcelona. Demà s'inauguraran els de Londres. A les televisions, d'aquí i d'allà ens han ofert amb tots els formats que es poden oferir el record dels setze dies de glòria barcelonins. Els esportistes i els dirigents ens han explicat les seves vivències; els ciutadans anònims i els voluntaris, també.

Si fem cas del que hem vist, tot va ser perfecte. Tot va ser genial. Barcelona va ser el centre del món durant dues setmanes. L'organització va ser perfecta, els resultats esportius globals i de l'equip espanyol, també, i el fet que els de Barcelona fossin els primers Jocs Olímpics que es van fer després de la caiguda del mur de Berlín, de la descomposició de la Unió Soviètica i de la fi de l'apartheid a Sud-àfrica li van donar una dimensió global que mai cap altres Jocs havien tingut. Els de Barcelona van ser els primers Jocs en què tots els esportistes professionals –excepte els futbolistes– van ser rebuts amb tots els honors, amb els jugadors de l'NBA com a grans estendards. Tot plegat va fer que, el dia que els Jocs es van acabar, el llavors president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, proclamés que els de Barcelona havien estat els millors de la història: “Ho heu aconseguit. Heu organitzat els millors Jocs Olímpics de la història.” Samaranch tenia raó. De fet havia dit el mateix en els tres Jocs anteriors que havia presidit (Moscou 80, Los Angeles 84 i Seül 88). No ho va dir a Atlanta, el 1996, uns Jocs que van ser caòtics i per als quals va fer servir l'adjectiu excepcionals. Atlanta va ser l'excepció als repetits elogis del president del COI a les organitzacions dels seus Jocs, que va recuperar en els últims que va presidir, els de Sydney l'any 2000. Allà, en el discurs de cloenda, Samaranch va afirmar: “Aquests són els meus últims Jocs com a president del COI. No podien haver estat millors. Per això, estic orgullós i feliç d'anunciar que heu presentat al món els millors Jocs Olímpics de la història.”

Els Jocs de Barcelona van ser, per tant, per Samaranch, els millors des del 1992 al 2000. L'1 d'octubre del 2000, quan va caure el teló a Sydney, Barcelona 92 va baixar del pedestal. Si més no per Samaranch. No seré jo ara qui defensi tot el que va fer i dir Samaranch quan manava al COI, només és un fet que he volgut recordar a tots aquells que veneren el dirigent barceloní i que ara, en aquesta bogeria commemorativa que ens envolta, ens repeteixen que els de Barcelona van ser els millors Jocs de la història. Sí. Per Samaranch ho van ser fins a l'any 2000.